TANCAMENT

Ara que he acabat les pràctiques, vull fer una reflexió general no només sobre l’assignatura, sinó també sobre la professió d’ensenyant tenint en compte les primeres reflexions del mes d’octubre. Des de ben petit, he sentit una crida cap a la professió docent. Recordo que imitava a casa les accions de les mestres de parvulari —material, consignes, manera de parlar—, un indici de la vocació precoç que m’acompanya des de llavors. Amb tot i amb això, la vocació docent, com diu el professor José Luis Fuentes, no és només un desig innat, per bé que sigui important, sinó també un ofici que s’ha de cultivar, de transformar i d’aprendre (2020: 53). Com l’artista que dedica el seu esforç a tocar l’instrument, a pintar o a dissenyar, els professors també es dediquen a una feina que requereix vocació i sacrifici, però amb la fortuna que és ambivalent: jo ensenyo, però també aprenc dels meus alumnes, i ens transformem els uns als altres. És, com diu la professora Adriana Ornellas, un servei assistencial (2022: 5).

Durant les pràctiques, a més a més, he après que ser docent va més enllà de la simple transmissió de coneixements a l’aula amb un guix a la mà. Pot semblar una qüestió trivial, però és més complex del que podem pensar. Ensenyar implica una negociació constant amb altres professors i amb l’autoritat escolar. Cal gestionar no només l’aula, sinó també les relacions amb els companys i amb la direcció, una tasca que, com he experimentat i vaig comentar a la publicació anterior, no sempre és fàcil. Les pràctiques m’han donat l’oportunitat d’entendre aquesta complexitat i m’han preparat millor per afrontar-la en el futur.

Si he triat la matèria de llengua i literatura catalanes és perquè, a banda d’un interès per ambdues qüestions, hi ha una manifestació del meu compromís amb la preservació i estimació de la llengua i la cultura del país. A través de l’ensenyament, vull intentar fomentar la reflexió lingüística i el desenvolupament personal a través de la literatura, perquè crec que la lectura pot ser una eina de transformació personal molt influent. I ho crec perquè que ho he comprovat a les pràctiques perquè he tingut l’oportunitat de compartir aquesta passió amb els estudiants, veient com poden ser inspirats i enriquits per les obres literàries, també les recomanacions, i les discussions lingüístiques. Es pot arribar a encuriosir els alumnes en la llengua i fer-los reflexionar sobre ella.

Pel que fa a les qualitats d’un bon docent, m’he adonat que va més enllà de ser un expert en la matèria i en la didàctica, cosa que, d’altra banda, és fonamental. És necessari cultivar l’hàbit de la reflexió aplicada a la pràctica i una constant revisió de la nostra feina per millorar-la. Com a futur docent de llengua i literatura catalanes, evidentment, aspiro a ser un bon lector interessat en tot tipus de literatura, especialment aquella que pot entusiasmar més els alumnes, però he de ser conscient que arribaré fins a on arribi. I els límits s’han de posar.

En resum, les pràctiques a l’institut han reforçat la meva vocació docent i m’han proporcionat una visió més clara de les responsabilitats i dels reptes d’aquesta professió. Ara com ara, reconec que estic emocionat per continuar creixent i millorant com a educant, seguint el camí de la reflexió i l’aprenentatge continu. Cada experiència a les pràctiques m’ha enriquit i m’ha ajudat a comprendre millor el paper fonamental que tenen els docents en la formació dels estudiants, sigui quin sigui el nivell, i en la construcció de la persona.

 Bibliografia:

Fuentes, J. L. (2020). Capítulo 2. El profesional de la educación, ¿quién es? Dins de Fuentes, J.L., Ética para la excelencia educativa (p. 47-58).

Ornellas, A. i Banqué, N. (2023). El compromís ètic en l’acció educativa. Eix 1. Identitat professional docent i Eix 2. Vocació i professió docent. Dins d’El compromís en l’acció educativa. UOC.

Ara ja només queda implementar tot allò que he après i continuar formant-me, perquè acabo les pràctiques amb la sensació que mai en sabré prou, penso que és així, perquè el món està immers en un canvi constant, i per fer front a aquests canvis constants cal estar preparats.

Malgrat això, les pràctiques m’han ensenyat moltíssim, perquè he pogut veure diverses maneres d’ensenyar, un ampli ventall de cursos i de situacions, que han fet de la meva estada de pràctiques un aprenentatge constant. També vull remarcar, que han suposat una molt bona manera de conèixer el funcionament d’un centre de la manera més amplia, des dels claustres, equips docents, departament…,

M’ha sorprès la meva adaptació, he sentit que la meva experiència com a educador en el lleure m’ha servit força en la gestió de grup, almenys per sentir-me més segur en alguna de les facetes de docent. De fet, les primeres classes em sentia molt petit, dubtava de tot el que els estava explicant, de com ho estava explicant, i això que ho havíem parlat i preparat amb la meva mentora. A vegades fins i tot em sentia acomplexat, després de veure amb l’aparent facilitat i domini amb què impartia la mentora les classes, tenia la sensació que no podria arribar mai a un nivell acceptable.

Finalment, les pràctiques han estat un moment per gaudir, un cop conegut l’escenari i l’alumnat, aquest fet m’ha fet sentir més lliure i segur, entre cometes.

L’únic regust amarg amb què em quedo, és el fet de no haver pogut implementar la situació d’aprenentatge que havia ideat. Espero poder-la dur a terme abans que acabi el període de pràctiques a finals d’aquest mes d’abril.

Mai podré agrair prou a la Mercè (mentora), la Magda, la Meritxell (companyes del departament), ni a la Natàlia (directora), el suport i les facilitats que m’han ofert per poder realitzar i gaudir de les pràctiques. I per acabar, a les alumnes i els alumnes que m’han donat l’oportunitat de dedicar-los temps i “coneixements”, ha estat un plaer poder compartir aquesta experiència amb tots ells.

Les pràctiques han estat un bon banc de proves i un bon espai per conèixer i reflexionar quina identitat professional docent m’agradaria més que fos la meva i la que millor s’adapta al meu tarannà.

Amb qui voldria emmirallar per evolucionar com a docent és Philippe Perrenoud i les seves competències professionals. Segons Philippe Perrenoud, les competències professionals són les habilitats tècniques i metodològiques necessàries per a planificar, desenvolupar i avaluar classes eficaces. Les competències són:

– Coneixement del contingut i dels objectius de l’aprenentatge.

– Capacitat per a planificar i dissenyar classes.

– Habilitats per a utilitzar una varietat de tècniques i estratègies d’ensenyament.

– Habilitats per a avaluar l’aprenentatge dels alumnes.

– Coneixement de les necessitats educatives especials i la capacitat d’adaptar l’ensenyament a aquestes.

Resumint, les competències professionals són la capacitat de planificar i portar a terme classes amb uns objectius ben clars, emprant una varietat de tècniques i estratègies d’ensenyament, avaluar l’aprenentatge dels alumnes i adaptar l’ensenyament a les necessitats educatives especials.

Tenint en compte que les teories de P.Perrenoud se centren en el desenvolupament de competències pedagògiques per a guiar i recolzar l’aprenentatge dels alumnes, i la importància de la formació continuada de l’educació, el pes de les propostes giren entorn de l’acció docent envers l’alumnat. Per tant, hauria de continuar formant-me i poder trobar espais d’intercanvi amb altres docents per rebre nous inputs.

Perquè cal que els docents intentem reformular i renovar el mètode pedagògic per tal de cercar solucions a la desmotivació i oferir una oferta formativa que s’adapti a la realitat de l’alumnat i la situació sociocultural en el que ens trobem.

En l’àmbit més individual seria bo organitzar i animar situacions d’aprenentatge, gestionar la progressió dels aprenentatges, utilitzar les noves tecnologies, afrontar els deures i els dilemes ètics de la professió i organitzar la pròpia formació contínua.

BIBLIOGRAFIA

Perrenoud. (2014). Diez nuevas competencias para enseñar :

invitación al viaje / Philippe Perrenoud (1a edición en formato digital).

Graó.

Les últimes setmanes estan anant a un ritme vertiginós, intercanvi dels alumnes de 3r segona part (ara fem d’amfitrions), canvis en el calendari per part del departament, Sant Jordi, competències bàsiques… La pausa de Setmana Santa ha estat molt positiva per recarregar piles, però l’alumnat ha tornat una mica dispers i hi ha una allau de coses diverses per fer.

Amb totes aquestes, jo veig com s’acosta el final del viatge que han estat les pràctiques, amb un grapat de sentiments molt diversos, alegria i alleujament (una fase més acabada), tristesa (trobaré a faltar l’alumnat de tercer i segon) i nervis (que m’esperarà a partir d’ara).

Analitzant la meva progressió a les pràctiques, he vist com he passat de ser un moble (la fase d’observació pels alumnes ets com un armari), a ser el bufó de la cort (els joves no estan acostumats a tenir dos professors per una mateixa assignatura), a ser finalment un professor més. L’alumnat ha estat  molt pacient i ha valorat la meva tasca, és cert que saben qui és la seva professora i que és qui prenen com a referència, però sentir que et criden per resoldre un dubte que tenen, quan al principi ni em miraven és gratificant.

El cas més curiós és quan vaig rebre la pregunta si aniria amb ells a l’esquiada, els vaig dir que jo no era ni tutor de tercer ni professor de tercer, però em va fer il·lusió, en aquest moment i també quan vaig anar al concurs de lectura en veu alta em vaig sentir professor d’aquests joves.

No m’oblido que he d’implementar la meva SA a l’aula, però com que serà després d’acabar el diari (la data d’entrega), penso que quedarà una mica coix. Hauria estat ideal poder fer les pràctiques sense haver de treballar al mateix temps, perquè hauria pogut aportar més a les pràctiques, però, per altra banda, he de dir que fer-ho en paral·lel quan treballes com a docent, suposa una gran ajuda i una manera de poder ser avaluat i posar en pràctica tot allò que creus que no ha estat del tot encertat.

Per acabar, com deia a l’inici de la intervenció, el calendari està molt atapeït de coses i cosetes, un element que s’hauria d’analitzar bé, la meva opinió és que hi ha massa tasques i activitats a fer en un trimestre i seria bo poder alliberar una mica de calendari per poder seguir un ritme més pautat.

Aquesta entrada al diari de bitàcola és per contextualitzar part del que he explicat anteriorment. El fet que l’alumnat de bona part de Catalunya hagi baixat el rendiment, cal atribuir-lo a la manca de professorat i la mala gestió dels recursos que es tenen.

Per exemple, els alumnes de tercer amb qui faig les pràctiques, fa gairebé dos anys que no tenen una professora o professor durant tot el curs. El cas és que fa dos anys (a primer d’ESO) van tenir una docent que va arribar amb el curs començat i després va agafar una baixa de llarga durada i no van enviar cap substitut ni substituta. L’any passat van tenir professor de català, però en aquest cas no era de l’especialitat i malgrat els esforços i la bona predisposició del docent, el seguiment del currículum de l’assignatura no va ser l’adequat.

Ara com ara, el gran problema de manca de professorat és una xacra, des del departament no s’estan enviant les substitucions que fan falta i això ho paguen els alumnes i el professorat que han de fer sobreesforços per poder cobrir aquells forats dels seus equips docents, sense poder oferir el millor ensenyament que es mereixen aquests alumnes. Tampoc ajuda que hi hagi una pila de docents novells a qui cal donar suport a i que a vegades es troben sols davant de la seva primera substitució (aquest grup m’hi incloc jo).

Per sort, jo he gaudit d’una gran acollida al centre i sobretot per part de les meves companyes de departament, he pogut anar creixent com a docent i malgrat  estar fent les meves primeres passes com a professor, em sento com aquell nadó que té sempre a l’abast la mà de la mare o el pare, per tal de poder començar a caminar.

No sé pas com es podrà solucionar tot plegat, però fa l’efecte del fet que anem a remolc totalment. S’està atacant per sistema el nivell dels alumnes amb informes constants i publicats periòdicament, mentre paral·lelament es van anunciant a “bombo i plateret” les grans solucions per part dels diferents governs que han anat ocupant aquest lloc. Unes solucions que no sempre són del tot certes o són més aviat pedaços. El que penso jo, és que com a docents hem de canviar localment la nostra situació, per poder avançar globalment

Avui hem donat una sorpresa als alumnes de tercer, haurien de fer front per primera vegada (pel que ens han dit) a un examen en blanc. Amb la Mercè (mentora) havíem pensat per evitar-nos problemes d’intercanvi d’informació sobre les preguntes d’examen, que l’examen seria en blanc, haurien de desenvolupar i explicar el que sabien d’un dels quatre blocs de literatura que havien preparat. Les primeres cares d’incredulitat arriben mentre els repartim els dos fulls en blanc amb què hauran de fer l’examen, la Mercè i jo els hem explicat com funcionaria l’examen i les cares continuaven amb aquell rictus de tensió.

La Mercè posa quatre paperets amb els noms dels quatre blocs de literatura que havien estudiat, els trobadors i trobairitz, les quatre grans cròniques, Ramon Llull i la prosa moral. Un dels alumnes feia de mà innocent i treia el paperet a on deia quin tema haurien de desenvolupar. El noi fica la mà dins la bossa i en treu un paper, el silenci era total, LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES! Hi va haver alguna cara de pànic, però un cop superat l’esglai tot va començar a fluir.

Hi havia una mica de tot, gent que tenia molt clar el que havia d’explicar i com ho volia explicar, alguna persona que sabia coses, però les tenia una mica embolicades i un petit grup que no sabia ni per on començar.

El feedback d’algunes de les tutores dels alumnes era que estaven molt espantats, que mai havien fet un examen així, i que no estaven preparats. No s’ajusta a la realitat aquest fet, dels quatre temes de l’examen s’havien fet les classes que havien preparat en grups en l’activitat aquella que vaig explicar fa uns dies, la Mercè i jo vam fer èmfasi i remarcar el que era més important, van haver de fer un mapa d’idees de cada un dels temes que els vam corregir i a més a més, vam fer una classe de repàs de cada un dels blocs que podia entrar a l’examen abans d’aquest.

En defensa dels alumnes, una opinió que compartim amb la Mercè, és que aquests grups de tercer han patit una mancança en l’ensenyament de la llengua catalana, el cas és que aquest alumnat a primer d’ESO  van estar força temps sense professor o professora i quan van tenir-la, quan encara faltava força temps per acabar el curs, la professora va agafar la baixa i no va venir ningú a substituir-la fins a final de curs. A segon, la cosa no va millorar massa, ja que sí que van tenir un professor, però no era de l’especialitat de llengua i literatura catalana, així que malgrat l’esforç del docent, el curs no va acabar de ser del tot profitós per aquests joves.

Per tancar el tema, no crec que la culpa sigui de la Mercè o meva del mal moment de l’examen i dels probables mals resultats, però sí que cal dir, que no crec que aquest grup de joves hagi rebut la formació adequada per poder tenir el nivell exigible de tercer.

En aquesta darrera entrada del diari utilitzaré el cicle reflexiu de Graham Gibbs per analitzar com ha estat la construcció de la meva identitat docent durant aquest període de pràctiques.

Partia de la base que havia tractat amb adolescent en altres àmbits de la meva vida, com a entrenador d’un grup de joves de 16 a 19 anys durant dos anys i com a tiet del meu nebot (això ja per tota la vida). Aquestes experiències em feia conèixer una mica com era treballar amb ells i elles, però no tenia experiència docent a una aula i això em generava curiositat de com em desenvoluparia.

En aquest sentit, considero que aquesta estada ha estat molt profitosa per aquesta construcció d’identitat docent. Penso que, per haver aconseguit això, han estat clau dos factors:

En primer lloc, l’organització de l’estada. El director i la tutora van aconsellar-me espaiar l’estada durant uns mesos i, d’aquesta manera, estar present en molts moments del curs que em permetessin agafar confiança amb els alumnes, amb mi mateix i veure molts aspectes del procés al llarg del curs. En segon lloc, el centre i la tutora. Partia de la base que jo havia estat alumne i coneixia la institució, ells també em coneixien a mi. He rebut molta confiança des d’un principi, no només per la tutora sinó també per la resta del claustre. Fins i tot, alguns m’han comentat que en la meva etapa d’estudiant, fa més de deu anys, ja tenien clar que podia arribar a dedicar-m’hi a això, que tenia fusta (quan jo en aquell moment no m’ho hauria plantejat mai).

Amb tot això, valoro molt positivament la meva estada perquè penso que he pogut crear la meva identitat docent dins de l’aula, amb la confiança del centre i la bona resposta dels alumnes. Sé que és una gran sort i ho haig de valorar com a tal, perquè hi ha altres companys que no han tingut aquest ambient de confiança i tranquil·litat durant la seva estada i, sota el meu parer, no ajuda a docents en pràctiques a agafar confiança pel mateix desenvolupament.

En definitiva, ha estat un procés llarg, dur per tot el que portem a sobre però, en el meu cas, vital i essencial per començar a desenvolupar la identitat docent i tenir una primera pressa de contacte amb la tasca.

En aquesta primera entrada de tancament utilitzaré el cicle reflexiu de Graham Gibbs a partir de la descripció, els sentiments generats, l’avaluació/anàlisi i les conclusions que em deixa.

En primer lloc, com ja he llegit en alguna companya, vull destacar que jo també començava l’estada de pràctiques després de molts anys sense trepitjar una aula, ja que vaig fer tota la meva carrera i el màster a la UOC. Tot el que anava aprenent durant el primer any del màster m’anava posant una mica en situació del que em trobaria, però sabia que havia de posar molt de la meva part en aquest procés.

No obstant això, tornar a les aules en el meu antic institut ha estat una gran decisió. Això m’ha permès conèixer i que ja em coneguessin a l’escola, sobretot la meva tutora, i la confiança que he pogut sentir ha estat clau en tot moment.

La dinàmica amb la meva tutora ha estat molt profitosa. La presa de contacte va ser molt progressiva durant les primeres tres setmanes, on es va dedicar a explicar-me i guiar-me en les noves dinàmiques de l’aula i de l’escola, tot i que a partir d’aquí, hi ha hagut moment de llençar-me al buit sense paracaigudes. Amb això vull dir que hi ha hagut moments, que ja he anat explicant en aquest diari, que m’he vist fent classes sol abans de la fase d’intervenció autònoma i, fins i tot, alguna amb poca preparació i de forma molt sobtada. De fet, sempre recordaré la tercera setmana de classe amb 1r d’ESO quan vaig conduir un club de lectura amb 22 alumnes sense saber ni quin llibre era. No obstant això, no parlo d’aquests moments com quelcom negatiu.

Valorant una mica el global de la meva estada, penso que he après molt de les dinàmiques a l’aula, però també d’una part molt important que és la presa de decisions i l’organització de les classes. Aquesta també és una part essencial de la pràctica docent i, en tot moment, la meva tutora s’ha encarregat de fer-me partícip del procés complet i, sense intenció de tirar-me flors a sobre, també he aportat molt a l’equip docent amb algunes idees o visions que he compartit durant aquest temps.

Amb tot això, tot i que tinc la sensació d’haver assolit molts coneixements en aquesta etapa, m’ha fet reflexionar sobre la finitud d’aquest procés i he arribat a una conclusió: això no acaba aquí. El procés d’aprenentatge és continu, constant i trencador en moltes ocasions. Estic preparat per encetar la meva professió com a docent: penso que sí. He acabat la meva formació com a docent: AIXÒ NO ACABA MAI.

Aquesta setmana m’he trobat amb un cas una mica sorprenent, que m’ha agafat de sorpresa i, un cop comunicant-ho amb les docents, hem aconseguit solucionar.
En el moment de la comprensió lectora del TIL, dividim el grup en dos. Una part reduïda del grup que són aquells alumnes amb més dificultats i amb els quals jo faig l’ACL per donar un suport més proper als alumnes; i l’altra part que correspon a la resta d’alumnes que no presenten tantes dificultats i que fan l’activitat de forma individual.
En aquest grup que acostuma a venir amb mi hi ha un noi àrab, amb moltes dificultats de comprensió (que no de parla) en tots dos idiomes i força disruptiu, tant a classe com amb els altres alumnes.
De mica en mica he intentat apropar-me a ell, tenint xerrades personals i intentant donar alguns consells i la seva forma de comportar-se a l’aula (amb mi) ha millorat força, tot I que els resultats acadèmics no són bons. En el moment de la correcció de l’activitat amb el conjunt de la classe, vaig nomenar-lo Per ser el portaveu, una dinàmica que fem així des del primer dia i és rotativa entre tots els alumnes. Ens ajuntem els dos grups I a l’hora de començar la correcció m’adono que aquest nano no ha entrat a classe i estava plorant assegut a la cadira fora de l’aula. Em comenta que no vol sortir, que té molta vergonya i que segurament els companys riurien de com ho faria.
Sincerament, no m’esperava aquella reacció d’un alumne d’aquestes característiques. Tots els comentaris que he rebut sobre aquest noi i el que he anat veient durant la meva estada, em portava a pensar que era un noi d’una personalitat forta, que es posava amb tothom quan podia i que no l’hi interessava gaire la resta de companys perquè ell era un dels principals actors de conflicte de l’aula.
En aquell moment em vaig quedar una mica sobtat i vaig demanar ajuda a una de les docents. Sabia quina havia de ser la solució perquè, òbviament, el noi no podia parlar davant de tothom estant així, però volia comunicar-ho perquè justament estàvem treballant la lectura en veu alta i una de les activitats avaluables era llegir un petit text preparat davant de tothom i volia ajudar el noi perquè comencés a treure’s la vergonya. La solució que vam prendre era que l’alumne no sortís en aquell moment, però de cara a la lectura en veu alta, ho preparés amb força temps per poder superar aquestes pors.
Està bé començar a trobar-te amb aquestes situacions en aquesta fase perquè et permeten obtenir unes experiències importantíssimes de cara al teu futur docent. És cert que, a hores d’ara, no pots prendre cap decisió per tu mateix, però penso que és important aprendre d’aquestes situacions ara i veure quina és la millor manera de poder resoldre-les de cara a un futur pròxim on tu seràs el docent i les decisions les hauràs de prendre tu.

A vegades la sort se’t presenta i et fa regals com el que em va fer fa poquet, el cas és que des del meu centre fa uns anys que es participa en el certamen de lectura en veu alta que organitza el departament d’ensenyament. Hi ha diverses categories, des de primària fins a secundària, el nostre institut es presenta per primer cicle d’ESO (primer i segon) i segon cicle (tercer i quart). Com que jo soc professor de quart i faig pràctiques a tercer, vaig estar decidint qui hi participava de segon cicle. Primer de tot, vam proposar a les nostres classes si hi havia algú que volgués participar, amb la trista notícia per mi que els de quart no estaven massa engrescats. Per acabar-ho d’adobar, els dos possibles participants es fan enrere perquè els coincideix amb una sortida d’una altra assignatura. És cert que em vaig implicar molt en la tria i selecció de les i els  participants de tercer com a professor de pràctiques.

Un cop decidit qui prendria part al certamen, vam haver d’esperar que ens donessin els textos que havien de llegir per poder-los preparar (una setmana abans del gran dia). Durant l’hora del patí, l’alumnat triat va estar venint a preparar el concurs, la sensació no era massa bona, hi havia molts nervis i no acabàvem de veure clar quins tres participants triaríem i qui faria de suplent. Quedava poc temps per triar, els nervis i els plors van aflorar amb força, com reconduir una situació en què havíem suggerit a una persona que passes a ser suplent, mentre hi havia gent que baixava del vaixell perquè no ho veia clar i una passa de grip acabava de fer la resta.

Ens presentàvem a l’assaig final, havent de fer canvis, una de les titulars estava malalta i dues suplents també. En quedaven tres! Sense haver-ho preparat tot junts cap vegada, els transmetem un missatge de calma i tranquil·litat, fent-los veure que ho feien bé i que havien superat molts entrebancs. Mentre la meva mentora (professora de tercer) i jo pensàvem que fèiem, necessitàvem tres suplents per a l’endemà i els tres participants dels nervis.

Vaig intentar donar un punt de vista positiu a la meva mentora, l’assaig final havia anat molt bé i teníem classe amb tres  de les quatre classes de quart per trobar els o les suplents, amb el hàndicap que els havíem d’entregar les autoritzacions per sortir del centre i que elles recordessin que les havien de portar signades l’endemà.

Ah! M’he oblidat d’explicar el gir en la meva sort, la meva mentora el dia en què es feia el concurs no treballa (té una reducció) i com que soc professor de segon cicle i coneixia els alumnes de tercer podia gaudir d’anar al certamen. Però no ens despistem que encara faltava l’últim sobresalt, la noia que es veia més tranquil·la i preparada per participar estava malalta, no podia venir. Les noies i el noi que formaven part dels participants els cau el món a sobre, sortíem amb el ferrocarril cap a l’auditori a on havíem de participar sense saber si ens deixarien participar, perquè tres de les persones que venien amb nosaltres no estaven inscrits i per postres una havia de participar.

Després de l’última sessió de teràpia que els vaig haver de fer, van pujar a l’escenari nervioses, amb la mirada i gesticulant, no parava de dir-los que estiguessin tranquil·les. Vaig patir molt, no volia que ho passessin malament i volia que gaudissin d’una experiència diferent. Van estar de deu, aquell moment en què llegien em sentia orgullós d’elles, i sense favoritismes, crec que si hi hagués hagut un podi, haurien pujat almenys a l’últim calaix.

Gràcies, Carla, Martina, Joan…, i sobretot a les meves companyes de departament per poder participar d’una activitat tan maca.