FASE D’INTERVENCIÓ ACOMPANYADA

Competència: Desenvolupar estratègies per estimular l’esforç de l’estudiant i promoure’n la capacitat per aprendre per si mateix i amb altres, i per desenvolupar habilitats de pensament i de decisió que facilitin l’autonomia, la confiança i la iniciativa personals.

Si bé és cert que a les darreres entrades he aplicat el model ATOM i ha funcionat satisfactòriament per analitzar qüestions acadèmiques, pel que fa al tema següent, el maltracte infantil, se’ns queda curt, per la qual cosa tractarem de modificar-lo perquè s’ajusti el més còmodament possible a la temàtica.

1) Seleccionar una situació pràctica de l’aula per reflexionar (positiva o negativa).

L’altre dia era al seminari mirant-me les proves de Competències Bàsiques dels alumnes de 4t d’ESO quan una alumna va demanar d’entrar-hi per parlar amb la seva tutora. Com que no hi era, però hi havia la co-tutora, li ho va explicar a ella. L’alumna, que ara fa primer d’ESO, ens explicà que el dia anterior havia demanat ajut a la seva germana per emplenar la documentació del programa Erasmus, però aquesta no havia volgut donar-li un cop de mà i, a més, li havia etzibat que era una alumna problemàtica. Per acabar-ho d’adobar, en arribar la mare a casa la insultà tot dient-li que era una filla de puta i que no feia prou a casa, que no estudiava gens.

La meva cara d’esglai era similar a la del Crit d’Edvard Munch, però la de la co-tutora no. I això em va estranyar. Quan l’alumna va marxar vaig demanar a la professora què es feia en aquests casos i em va respondre que intentaria parlar amb direcció, però que malhauradament no es podria fer res. Si no hi ha marques físiques, si només hi ha el testimoni de la nena, és difícil provar-ho. Vaig quedar parat. Jo hagués trucat immediatament al Departament perquè obrís una investigació. Que una mare maltracti així la seva filla és impensable per a mi. I això és primer d’ESO. Què li farà aquesta mare d’ara en endavant?

2) Reconstrucció a posteriori de la situació i suggeriments per propiciar la reflexió i analitzar el cas. 

Com he reaccionat interiorment i com m’he sentit personalment?

En aquests casos, quan l’estupefacció i la indignació m’assetgen per parts iguals, m’adreço a l’Eva, la professora de matemàtiques, la qual ha estat tutora durant vint-i-cinc anys i enguany, després d’insistir molt, ha estat alliberada del càrrec. L’Eva és una dona sensata, amable i, quan li toca fer-ho, extricta. Escoltar-la sempre és un plaer. Ella em va explicar que el maltracte adolescent és molt més freqüent del que pensem. «Recordes la G. de 3r d’ESO i l’O. De 1r d’ESO? Recordes que son germans, oi?», em pregunta l’Eva, «Doncs bé, el pare és alcohòlic i drogadicte, i la mare els dona 5 € i els envia sols cap a Vielha de tant en tant quan se n’afarta». I me’n va explicar dos casos més, d’alumnes que ja reconec i els poso cara.

Quins sentiments positius o negatius m’ha provocat la situació?

Hi ha un factor que com a professor principant no he sabut captar encara i és el fet que l’escola en què faig pràctiques és concertada i, a més a més, és una de les més cares de Catalunya. La pública es pot permetre suspendre alumnes, trucar a serveis socials i fer un seguiment exhaustiu dels casos de maltractament perquè no perd clients i no veu en risc l’estabilitat econòmica del projecte. Certament la concertada, i no parlem ja de la privada, són projectes més delicats que davant de certes circumstàncies com ara la personalització de l’aprenentatge, la cura dels protocols d’assetjament i de violència domèstica té un marge de maniobra més aviat curt.

Què m’ha portat a pensar que alguna cosa anava malament i havia de reorientar la meva actuació?

Detectar el maltractament infantil i juvenil no és una tasca gens fàcil. Sovint els alumnes emmascaren el que veuen i el que pateixen a casa perquè o bé no han pres consciència de la situació o bé els fa por que empitjorin les circumstàncies. El vincle amb l’alumne per part del tutor és la clau per avançar-se i saber detectar el moment. Per descomptat que ha d’existir un suport i per part de la direcció. Sense ells no pot haver-hi pressió perquè la família cessi o accions per pal·liar la situació del menor.

D’altra banda, hi ha altres casos encara més complexos com ara la deixadesa de funcions o l’omissió d’atenció per part dels pares. Hi ha alumnes que necesiten anar a reeducació i no hi van perquè la família no els vol portar. També n’hi ha amb depressió i que no els volen portar al psicòleg. Són alumnes que promocionen amb greus mancances acadèmiques, afectives i socials. I val a dir que no hi ha una excessiva diferència entre l’escola pública i la privada pel que fa a aquestes qüestions. Certament a la concertada i la privada els alumnes no presenten els problemes econòmics que sovint trobem a l’escola pública com ara malnutrició, desnonaments o vulnerabilitat econòmica. Amb tot, hi ha altres problemàtiques, de caire social, que afecten directament els alumnes i dels quals ens hem d’ocupar.

Quines creences o aspectes inconscients o teories implícites han pogut influir-me i potser ara puc identificar?

En aquest sentit, reconec que desconec la bibliografia existent sobre els idferents tipus de filiació, de relacions paterno-filials i les solucions que es poden plantejar quan la relació entre pares i fills trontolla. Hi ha alguns alumnes, pocs, la custòdia dels quals recau a la Generalitat de Catalunya, com és el cas d’una alumna de 2n d’ESO que viu amb els avis, però més enllà d’aquesta mesura no sé quins són els passos a seguir.

3) Contrastar amb la meva formació teòrica.

Els coneixements teòrics adquirits al llarg de la meva formació acadèmica m’han ajudat a gestionar la situació? Quins coneixements?

En aquest cas, no ha estat possible i és comprensible en tant que la formació acadèmica no pot abordar tots els aspectes relacionats amb l’ensenyament. Amb tot i amb això, és qüestió d’aprofundir-hi llegint, investigant i preguntant sobre la temàtica i cercant-ne les solucions adients. 

4) Conclusions finals.

Què he après d’aquesta situació pràctica?

D’aquesta situació pràctica, he après molt sobre la realitat educativa i les complexitats que implica treballar en una escola concertada. He arribat a reconèixer les discrepàncies en com s’aborda el maltractament infantil entre l’escola pública i la concertada, així com altres qüestions socials que poden influir en els alumnes. M’he adonat de la importància crucial que té la relació entre jo com a professor i els meus alumnes. És a través d’aquest vincle que puc detectar i abordar situacions delicades com el maltractament o altres dificultats que puguin afectar-los.

Després d’aquesta experiència, reconec que encara hi ha molts aspectes que necessito aprendre i millorar com a professor principiant. Em proposo augmentar el meu coneixement i la meva formació en temes com la detecció del maltractament infantil i la gestió de relacions paterno-filials.

Per tant, en la meva propera intervenció, buscaré reforçar la meva relació amb els alumnes, dedicant temps a conèixer-los millor i escoltar-los activament. També mantindré una comunicació oberta i col·laborativa amb els tutors dels alumnes i amb la direcció de l’escola per garantir el benestar dels estudiants en situacions complicades.

Què vull modificar/mantenir en la meva següent intervenció?

En la meva següent intervenció, vull mantenir el meu compromís amb la detecció i abordatge del maltractament infantil i altres problemàtiques que puguin afectar els alumnes. És crucial seguir treballant en la construcció de relacions positives i de confiança amb els estudiants, així com enfortir la comunicació amb els tutors i la direcció de l’escola.

També vull modificar la meva aproximació envers les situacions que requereixen una major sensibilitat i comprensió, especialment en relació amb les qüestions familiars i les relacions paterno-filials. Estic compromès a augmentar el meu coneixement i la meva formació en aquestes àrees per millorar la meva capacitat d’identificar i abordar adequadament les necessitats dels alumnes.

En resum, en la meva propera intervenció, buscaré mantenir un enfocament centrat en el benestar dels alumnes, reforçant les relacions interpersonals i col·laborant estretament amb els membres de l’equip educatiu per proporcionar el millor suport possible als estudiants.

Benvingudes i benvinguts al meu diari de pràctiques.

En el meu cas, el primer contacte amb el centre va ser previ a l’inici de pràctiques, ja que estic fent les pràctiques al centre a on treballo fent una mitja jornada des del 17 d’octubre. Aquest fet m’ha permès tenir més temps per analitzar el centre de pràctiques i el seu funcionament, de fet viure el dia a dia del centre m’ha ajudat molt a fer-me meu el funcionament de l’institut, al mateix temps que m’ha servit laboralment per encaixar millor i més ràpid en un centre de secundària.

L’institut Montserrat Colomer de Sant Esteve Sesrovires és un centre no massa gran, amb un alumnat amb un nivell econòmic i social mitjà-alt, amb un baix percentatge d’alumnes nouvingut, on el paper de l’aula d’acollida i la intervenció a l’hora d’acollir els alumnes sigui molt més senzill. De fet, en el centre el responsable de l’aula d’acollida soc jo, però des del primer moment he rebut molt suport per part de la coordinadora LIC i els tutors i tutores dels alumnes que formen part de l’aula d’acollida.

M’han rebut amb els braços oberts i m’han facilitat molt les coses, malgrat el moment difícil que està vivint l’equip directiu. Han agafat aquest any la direcció després d’un canvi traumàtic i malauradament, uns problemes familiars i de salut han deixat l’equip amb la meitat de les seves components. Per sort, la resta de docents estan donant un cop de mà per fer més portable la situació.

Per altra banda, el departament de llengua i literatura catalana del qual formo part, és un grup molt cohesionat i que funciona força bé. Sí que pel que respecte a metodologia de treball i de desenvolupament de la tasca docent, és un departament que no és massa innovador. Suposo que amb les noves incorporacions al departament de mica en mica s’anirà fent una aposta més decidida cap a models més nous i diferents. Malgrat que, personalment, m’ha beneficiat força, perquè una primera experiència com a docent sense la guia del llibre de text, hauria estat molt més difícil per mi.

Un punt molt important que m’ha afavorit a l’hora d’iniciar les pràctiques, ha estat aquests primers vint dies d’aclimatació al centre. M’ha permès preparar l’assistència d’algunes classes d’altres matèries que pensava que em serien útils per obrir la ment i tenir una visió més oberta del que suposa la nostra feina de professors. He conegut diferents àmbits del currículum, bona part dels diferents nivells (ESO i batxillerat), grups reduïts, classes més experimentals… Però bàsicament he fet un tastet.

També haver entrat abans al centre, m’ha servit per poder organitzar-me millor les hores de pràctiques i poder parlar amb més calma amb la meva mentora i amb una altra companya del departament amb qui passo unes hores de pràctiques. No puc fer cada una de les hores amb la meva mentora, perquè ella fa mitja jornada, de fet jo faig l’altra meitat de la seva jornada, per aquesta raó ha estat impossible fer un horari de pràctiques compatible amb el de la meva mentora.

Com a contrapunt negatiu, he de dir que vaig molt a remolc, tinc la sensació d’estar en alguns moments superat per la feina, ja que no m’esperava haver de fer tots els PI que m’ha tocat fer, però amb paciència i l’ajut dels companys i companyes, lentament me’n vaig sortint. Seria òptim poder fer les pràctiques i prou, però no crec que hi hagi massa gent que s’ho pugui permetre.

Continuem llegint-nos.

FASE D’INTERVENCIÓ ACOMPANYADA

Competència: Dissenyar i aplicar metodologies didàctiques grupals i individuals tenint en compte la diversitat dels estudiants fent servir el potencial de les tecnologies.

Competència: Identificar les mesures d’atenció a la diversitat que són adequades per a l’assessorament en cada cas.

A la darrera entrada, vaig aplicar el model ATOM en format de preguntes a la reflexió corresponent a aquella entrada. Pensant-ho bé, probablement sigui un mètode massa senzill de presentar, per bé que el format pregunta i resposta s’allunyi massa del format de reflexió exigit. Amb tot, reconec que em va resultar molt eficient a l’hora d’analitzar qüestions particulars de les quals volia dir alguna cosa. A més a més, hi vaig afegir una acció i una competència del màster relacionada amb la qüestió a tractar, la qual cosa em permeté d’acotar encara més la reflexió. És per això que, de moment, continuaré amb aquest sistema que em resulta prou còmode i eficient.

Aquesta setmana és ja la quarta després de vacances i només en queden quatre més per tancar la segona fase, d’intervenció acompanyada. Certament s’han triplicat les accions, res a veure amb el rol de l’etapa anterior en què em limitava a observar i a intervenir el mínim possible. Aquesta és, doncs, una fase més profitosa i això es deu, en part, a la confiança que vaig adquirint amb la resta de professors i, especialment, amb els alumnes de la mentora.

En aquesta entrada, voldria reflexionar sobre l’acció 7 que he iniciat aquests dies. Entre les tasques que vaig acordar amb la mentora, hi havia el suport dels alumnes amb necessitats especials del grup-classe. Com que em plantejo fer el Treball Final de Màster sobre adaptació d’una unitat a la diversitat, reflexionaré sobre aquesta situació.

En un cas real, aquesta situació es donaria en codocència, però en el nostre cas, l’hem rebaixada a suport dels alumnes.

Acció 7 – Participar activament a les classes de la mentora donant suport a tasques específiques, prèviament acordades. El més probable serà entrar a l’aula amb el rol de codocència per donar suport a les necessitats especials (estar pendent dels alumnes amb dislèxia i TEL).

 Competència 4 – Identificar els problemes relatius a l’ensenyament i aprenentatge de les matèries de l’especialització i plantejar alternatives i solucions.

Competència 5 – Concretar el currículum que s’implantarà en un centre docent que participi en la planificació col·lectiva; desenvolupar i aplicar metodologies didàctiques tant grupals com personalitzades, adaptades a la diversitat dels estudiants.

1) Seleccionar una situació pràctica de l’aula per reflexionar (positiva o negativa).

L’experiència ha estat força complexa, per bé que ha resultat enriquidora. En el cas dels alumnes de 3r d’ESO A (classe Marina), hi ha tres alumnes amb dislèxia, una de les quals amb un PI, dos més amb TDAH i dos amb PI per altres motius. La mentora em va demanar atendre especialment els alumnes de PI alhora que vigilava els alumnes dislèctics. Francament l’experiència va ser molt dura. En un cas real, no sabria com atendre la diversitat a classe. Cadascun dels alumnes NESE presenta unes particularitats pròpies, unes adaptacions pròpies que són molt difícils d’atendre. Segons m’explica la tutora, alguns pares estan molt pendents que s’acompleixi el PI o el POC dels fills i a les entrevistes arriben amb els documents subratllats d’allò que s’acompleix i d’allò que no.

 2) Reconstrucció a posteriori de la situació i suggeriments per propiciar la reflexió i analitzar el cas.

Què ha passat, què he observat o quin incident he percebut?

En primer lloc, he identificat quins alumnes NESE havia d’atendre. Com que s’asseuen per taules en forma d’illa i estan repartits per tota la classe, he de voltar amunt i avall atenent-los. L’opció més senzilla seria agrupar-los en una sola taula, però això no està permès. A més a més, han de treballar en forma cooperativa i han d’ajudar i deixar-se ajudar pels altres. Així doncs, el fet que no els pugui atendre tots alhora dificulta molt la personalització.

En segon lloc, no conec encara les característiques dels trastorns d’aprenentatge dels alumnes ni les pròpies dels trastorns del llenguatge. Tinc planificat començar a fer lectures aquest estiu i al llarg de l’any vinent sobre el tema perquè és realment necessari entendre com funcionen.

Què m’ha portat a pensar que alguna cosa anava malament i havia de reorientar la meva actuació?

La situació m’ha ajudat a concretar les necessitats que tinc. He de conèixer cada trastorn, la didàctica de la llengua aplicada als alumnes amb NESE i els materials que els poden anar millor. He demanat un examen de Projecte Integrat a la mentora, aprofitant que imparteix aquesta assignatura a 1r d’ESO, i m’he fixat en els detalls de cada necessitat especial. En el cas de la dislèxia, per parlar-ne del més freqüent, els alumnes necessiten un subratllat groc dels elements més importants, la lletra més grossa, una mica més de temps i un pacte pel que fa a les faltes d’ortografia. Els alumnes amb TDAH necessiten instruccions clares i precises (s’ha de fer això, allò i allò altre). I, els alumnes amb necessitats més greus, necessiten una atenció més personalitzada.

Com he reaccionat interiorment i com m’he sentit personalment?

Francament m’he sentit desorientat al llarg de la sessió i perdut en el moment d’actuar amb els alumnes. D’una banda, reconec les llacunes profundes en moltes qüestions sobre els alumnes. No retrec res al màster perquè no val la pena. Prefereixo centrar-me a detectar a nivell personal els errors i provar d’encaminar-los. No sé com es fa un projecte, no sé programar, no sé quins són els trastorns d’aprenentatge, no sé avaluar, no sé quines són les competències. En realitat, no sé absolutament res de res. Tinc clar, això sí, per on he de començar, què he de fer i a qui he de preguntar. Amb això, doncs, és amb el que començo a treballar.   

3) Contrastar amb la meva formació teòrica.

 Els coneixements teòrics adquirits al llarg de la meva formació acadèmica m’han ajudat a gestionar la situació? Quins coneixements?

Evidentment que no. Està clar que no m’ha servit absolutament de res. Ara bé, certament sabria on trobar la informació. L’Escola Garbí està subscrita a la revista Graó i a l’Associació Rosa Sensat, un privilegi que no totes les escoles tenen. A banda d’això, la biblioteca de l’escola és una meravella i d’allà puc treure tot el material que necessiti per formar-me. La bibliografia anotada del curs m’ha permès elaborar un llistat de referències que al llarg dels anys aniré llegint o bé consultant de tal manera que vagi adquirint els coneixements adients per dur a terme la tasca de professor. En general, la sensació és de caos i poca preparació, però dubto molt que la majoria de professors que ara són a l’escola estiguessin més preparats que jo a la meva edat.

 4) Conclusions finals.

Què he après d’aquesta situació pràctica?

En aquesta situació he après que hi ha una manca important de coneixements teòrics (de llengua i de literatura) i pràctics (de didàctica i de necessitats especials) que he identificat i anotat. Es tracta, d’ara en endavant, de cercar i llegir la bibliografia, aprofitant el Treball Final de Màster, necessària per treballar aquestes mancances per tal de suplir el dèficit.

Tot just avui hem retornat els exàmens de batxillerat i ha estat una classe força productiva. En l’entrada anterior vaig explicar com havíem plantejat la correcció i les estratègies que la meva tutora duu a terme a l’hora de fer-les. Això em va semblar molt interessant per aprendre més aspectes de la tasca docent, però en el moment de retorn dels exàmens, també he après i m’ha agradat molt el que ella proposa.

Un cop valorats tots els exàmens, la meva tutora planteja un recull de dades dels resultats obtinguts grupalment i en l’àmbit individual de cada exercici. Per exemple, un 75% de la classe va aprovar l’examen i un 30% d’aquests va apujar la nota en, almenys, 1,5 punts respecte de l’anterior. Son dades que comparteix amb l’alumnat abans de retornar-los i que els permet conèixer resultats més globals.

No només amb això, recull dades d’exercicis concrets que permeten veure en quins aspectes han de millorar alumnes específics. Per exemple, en la pregunta sobre referents pronominals, un 60% dels alumnes no ha sabut trobar aquest referent al text. Posteriorment, a partir d’aquestes dades, organitza diversos grups a l’aula per treballar aquells aspectes on els alumnes han de millorar.

Per això deia anteriorment que va ser una classe molt productiva. Vam organitzar tres grups diferenciats a l’aula i jo vaig estar amb un grup sis alumnes Per donar claus de cara a millorar una pregunta en la qual han de resumir el text. Treballar en aquests grups petits i un aspecte concret de millora em va semblar un encert total. Vaig compartir amb les alumnes estratègies lectores, estratègies de redacció i altres comentaris sobre com enfocar la seva resposta.

En definitiva, continuo aprenent moltíssimes coses cada dia i, a partir de l’observació i la pràctica, vaig descobrint aspectes que permeten una millora en l’aprenentatge dels alumnes i que són interessants portar-los a la pràctica.

Ja van uns quants dies després de la tornada i estic molt content de com van marxant els esdeveniments. Després de començar la nova etapa d’una forma una mica brusca, vaig poder començar amb la planificació que havíem plantejat amb la meva tutora.

La primera activitat, que tenia ganes de fer-la, va ser la correcció dels exàmens de reavaluació de 1r de batxillerat. En l’hora no lectiva dels dimarts vam començar a corregir a la sala de professors. La tutora em va comentar quines eren les pautes que ella seguia de cara a la proposta d’examen i a la correcció i em van semblar molt interessants.

En primer lloc, des de l’inici de batxillerat, els exàmens tenen la mateixa estructura que els que trobaran a la selectivitat. D’aquesta manera, els alumnes es van familiaritzant amb el format i amb el criteri de resposta. A més, tot i ser la reavaluació, és un examen que realitzen tots i els hi permet apujar nota a aquells que ja hagin aprovat.

D’altra banda, de cara a la correcció, vaig poder conèixer quin era el procediment que seguia la meva tutora i em va argumentar per què. Ella planteja la correcció exercici per exercici, no l’examen sencer. En aquells exercicis d’opció múltiple no hi ha opció a valorar: o donen la resposta correcta o no. Però els exàmens de llengua sempre compten amb exercicis d’escriptura o respostes més obertes que no són tan valorables de forma objectiva i entra en joc la subjectivitat del docent. Ella m’argumentava que fer la correcció exercici per exercici permetia veure les diferències entre les respostes d’aquests exercicis escrits i era més senzill fer una valoració de nota a partir de la comparació de respostes sobre el model que els docents plantegen, òbviament.

Em va semblar una diada molt interessant perquè aquestes tasques són inherents a la tasca docent i quan un es planteja la professió potser no pensa tant en aquestes coses. Haver planificat aquesta activitat amb la tutora crec que va ser un encert, ja que m’ha permès descobrir altres elements de la docència que seran molt útils en la meva futura tasca.

El passat divendres va tornar a ser un matí una mica atropellat per mi. Vaig arribar a primera hora a la sala de professors I la docent amb qui la meva tutora fa codocència tot el Matí a 1r d’ESO em comenta que la tutora està malalta i que estarem sols. A més, em comenta que ella a les 11:30 ha de marxar i que llavors prendré les rendes de la classe (tot i que va venir un altre docent a fer suport). Com ja he comentat en entrades anteriors, els divendres es realitza el TIL amb 1r d’ESO, en dos grups de 45 alumnes a una superaula i amb dos docents. La dinàmica és sempre la mateixa i ja la conec, per tant, no em va agafar de sorpresa l’organització de l’aula. Les primeres hores sempre acostumen a ser més tranquil·les, perquè els alumnes venen més adormits, però les altres dues després del pati solen ser més esvarades; justament l’hora que em quedava com a únic docent de llengua i portant la classe.
Amb tot això, a primera hora vaig parlar amb la professora per comentar-li un parell de coses que volia plantejar. En els dies anteriors havia identificat que en el grup que tocava a segona hora, hi havia un parell d’alumnes que estaven al grup de reforç de comprensió lectora que no tenien tantes dificultats intel·lectuals com per ser-hi allà. Pensava que en estar en aquell grup reduït amb els companys que eren “amics” l’únic que provocava era que estiguessin més distrets. Per això vaig plantejar fer alguns canvis en aquest grup i enviar a alguns alumnes al gran grup.
Després, al final de la classe, vaig atrevir-me a parlar amb aquests alumnes Per explicar-los la situació. De fet, jo vaig només dues preguntes: “Com t’has sentit avui? Saps per què hem proposat aquest canvi?” I van ser ells mateixos els qui van donar la resposta que volia a aquestes preguntes: “Sí, perquè els altres dies em distreia molt. Avui he treballat súper concentrat amb l’altra gent”.
Aquesta situació reivindica la primera fase de l’estada de pràctiques i la necessitat de la reflexió, de la qual venim parlant al llarg de tota l’assignatura. Durant el procés, vaig estar observant tot allò que hi havia a l’aula (l’organització, els resultats, la forma de gestionar certs conflictes, la proposta d’activitats…) i durant les vacances em vaig permetre reflexionar sobre certs aspectes per continuar millorant.
És cert que, com he comentat altres vegades, estar a la meva escola de sempre i conèixer tots els docents, em permet tenir la confiança suficient per atrevir-me a fer aquestes propostes i viceversa, que em donin la confiança com per dur-les a terme. Entenc que per altres companys pot ser una mica més complicat aquesta part d’agafar confiança, i per això l’estada té el seu procés, però penso que és important fer aquestes passes endavant quan et sents preparat perquè el procés d’aprenentatge, com especifica Kolb (1984), comporta passar per totes aquestes fases.

Any nou, fase nova. Amb la tornada a l’escola començava la meva fase d’intervenció acompanyada. Tenia moltes ganes i moltes expectatives perquè m’estava agradant tot allò que vaig viure en la fase d’observació i volia anar una passa més enllà.
Seguint el Model de Reflexió Ceba de Korthagen, vaig dedicar les vacances a intentar plantejar-me com seria aquesta fase, segons el que havíem parlat prèviament amb la tutora i com podria ser la meva actitud davant d’algunes situacions. Vaig intentar plantejar totes les possibles intervencions susceptibles que ocorreguessin, com les afrontaria i quin era el resultat que esperava.
A la tornada, pensava que podríem començar a plantejar amb la tutora algunes coses que ja havíem parlat abans de Nadal, tot just per poder entregar la planificació de l’assignatura, però, la veritat, és que tot ha anat més de pressa del que pensava en aquell moment.
Tot just el primer dia de tornada, el dia 9 a les 8:30 del matí, la meva tutora em diu que m’ha de demanar un favor: ella té una reunió a quarta i cinquena hora i li agradaria tenir la segona i la tercera per preparar-la. M’havia preparat una classe (explicació de la descripció subjectiva a partir d’un text de Nada de Carmen Laforet) i si em veia amb cor de fer jo la classe a segona i tercera hora a 2n de BATX.
Òbviament, vaig respondre que sí d’immediat i, durant la primera hora, vaig tenir temps de preparar-me una mica el contingut. Vaig fer les dues hores de classe amb ella a l’aula (mentre anava preparant aquesta reunió que tenia) i després em va comentar que havia sortit tot prou bé.
Mirant-ho amb perspectiva, també penso que va sortir força bé. És cert que la situació era ideal: alumnes de 2n de Batxillerat, explicació rellevant de cara a la Selectivitat a la qual han de parar atenció i prendre apunts i amb la tutora present a l’aula. De primeres va ser una mica xocant la forma en la qual va succeir tot, molt sobtat i sense haver tingut pràcticament temps de preparació o supervisió prèvia del contingut, però, la rapidesa amb la qual va venir tot va fer que no tingués temps a posar-me nerviós o donar-li voltes.
Tot I que la meva primera pressa de contacte amb aquesta fase no hagi estat com havia pensat durant les vacances, no penso abandonar aquelles respostes i continuo plantejant l’etapa de la mateixa manera que tenia pensada. Penso que aquests tipus d’experiències, tant si surten bé (com és el cas) com si no, són molt profitoses si rebem el feedback de la tutora i amb aquesta informació ens parem a reflexionar amb perspectiva.

FASE D’INTERVENCIÓ ACOMPANYADA

Competència: Planificar i desenvolupar el procés d’ensenyament i aprenentatge, tant individualment com en col·laboració amb altres docents i professionals del centre, potenciant processos educatius que facilitin el desenvolupament de competències pròpies dels ensenyaments respectius, tenint en compte els coneixements previs de l’estudiantat i la seva orientació, aprofitant el potencial de les tecnologies digitals.

A l’última entrada, vaig fer servir una variació del mètode ATOM, concretament el mètode R5 de la professora Domingo. Ara, però, hi afegiré les accions i la competència del màster que he treballo a cada etapa de les pràctiques. En aquesta entrada analitzaré la primera classe guiada per la mentora que correspon a l’acció 6 del pla de pràctiques:

Acció 6 – Proposar i impartir un mínim de dues activitats completes a les classes de la mentora, sota l’observació i amb una valoració posterior conjunta. Probablement es tracti de dues activitats de la UT-3 d’ESO3 (Unitat Temporal 3): sintaxi de l’oració simple, text argumentatiu, lèxic i semàntica (formació de paraules), Renaixement (literatura).

En aquesta acció, havia de posar en pràctica la competència 3 de “coneixement dels processos d’interacció i comunicació a l’aula i en el centre, abordar i resoldre possibles problemes”.  

1) Selecció de la situació pràctica per reflexionar:

Dijous vaig enfrontar-me a la tasca d’impartir la meva primera classe de català. En aquesta sessió els alumnes havien de treballar els complements directe i indirecte per enfocar així la pronominalització. Tot i que m’havia preparat prou la classe, he de reconèixer que l’execució no va ser tan exitosa com esperava.

2) Reconstrucció a posteriori i suggeriments per a la reflexió:

Què ha passat? Què he observat o quin incident he percebut?

Durant la classe, vaig notar que no havia trobat bons exemples per explicar el concepte del CD i el CI. Els exemples funcionaven bé per trobar un complement, però no per passar-los a passiva, la qual cosa en dificultava la comprensió. La manca de preparació d’exemples per repassar amb els alumnes també va ser evident, i vaig tenir dificultats per respondre adequadament a les seves preguntes, algunes prou simples com ara: què vol dir complement directe o per què serveix estudiar això?

Com he reaccionat interiorment i com m’he sentit personalment?

La situació em va generar una certa frustració i inseguretat. Les preguntes dels alumnes van posar de manifest les limitacions de la meva preparació, i això va afectar el meu benestar emocional. Certament no soc filòleg, però no són qüestions tan complexes com per no saber-les ensenyar si un busca la informació prèviament. Crec que em falta temps per llegir-me la Gramàtica catalana amb calma, extreure’n exemples adequats i memoritzar possibles respostes a les preguntes que em formulen els alumnes.

Quins sentiments positius o negatius m’ha provocat la situació?

Vaig experimentar sentiments de desafiaments i, al mateix temps, reconeixement de les àrees que necessiten millora. L’activitat dels alumnes també va generar una certa sensació de pèrdua de control a l’aula. Em va costar molt que callessin, que m’atenguessin o simplement explicar amb una certa calma. En general, hi ha massa soroll a les aules i això dificulta la concentració. Crec que la pressió per ser perfecte en la primera classe i la manca de confiança en els meus exemples van ser factors que influeixen en la meva actuació.

3) Contrastar amb la meva formació teòrica:

Els coneixements teòrics adquirits al llarg de la meva formació acadèmica m’han ajudat a gestionar la situació? Quins coneixements?

La forma en què s’ensenya en aquest institut, sense valorar-la, és molt diferent a com es feia quan jo estudiava. En primer lloc, no hi ha llibre de text i tota la informació la tenen al Garbí Virtual, la plataforma Moodle que ells fan servir. El problema es troba en la qualitat dels materials. No hi ha explicació, no hi ha exercicis extra i tampoc hi ha materials didàctics amb què els alumnes puguin estudiar. Francament és un desastre. Quan he preguntat per aquesta mesura, m’han contestat que si no hi ha llibres és per una raó de personalització dels aprenentatges, però que no soc l’únic que troba a faltar la necessitat d’un llibre. Els alumnes de primer experimenten una pèrdua de contingut considerable perquè fan servir links desordenats, pàgines web que sovint no funcionen bé i cap document en paper. Tot això condueix a una quantitat de suspensos important.

4) Conclusions finals:

Què he après d’aquesta situació pràctica? Què vull modificar/mantenir en la meva següent intervenció?

Aquesta experiència m’ha oferit una valiosa reflexió sobre el procés d’ensenyament-aprenentatge i la necessitat de perfeccionar alguns aspectes de la meva pràctica docent. Entre les lliçons apreses, destaco la comprensió profunda que la preparació minuciosa és un pilar fonamental per a una bona classe.

En la propera intervenció, aprofundiré en la planificació de la classe, assegurant-me de disposar d’exemples concrets i rellevants que connectin amb les experiències dels alumnes. A més, intentaré preveure possibles preguntes, tot preparant-ne les respostes concises i comprensibles que fomentin la participació activa dels estudiants.

Conscient de la importància de gestionar la dinàmica de l’aula, exploraré noves estratègies per mantenir l’ordre i alhora fomentar la interacció entre els alumnes. Aprendre a canalitzar la seva participació de manera efectiva és crucial, i buscaré tècniques que promoguin un ambient col·laboratiu i propiciïn la comunicació entre els estudiants.

A més, aprofitaré aquesta oportunitat per reforçar la meva confiança personal com a docent. Reconec la importància de mostrar seguretat en la transmissió del contingut i en la gestió de la classe. Desenvoluparé estratègies per abordar les situacions imprevistes amb calma i eficàcia, mantenint el focus en l’objectiu d’una aprenentatge significativa per a tots els alumnes.

FASE D’OBSERVACIÓ

Competència: Dominar els processos d’interacció i comunicació a l’aula.

Després de dues entrades, vull començar-ne aquesta modificant el model reflexiu que he fet servir. Fins ara analitzava qüestions per separat sense seguir un model reflexiu concret. Ara, però, afegiré el model ATOM, concretament el que van desenvolupar les professores Àngels Domingo i María Victoria Gómez. El model ATOM consisteix a identificar i analitzar una pràctica educativa prèviament seleccionada per mitjà de l’aïllament dels diferent diferents elements que la conformen amb la finalitat de proposar una millora puntual en una futura ac

ció similar. La professora Domingo, a més, ha concretat el model ATOM en el mètode R4 i R5 per aprendre de la pròpia pràctica professional per mitjà de la reflexió.

Així doncs, aplicaré el mètode R5 en aquesta entrada:

1. Seleccionar una situació pràctica de l’aula per reflexionar

Resolució de conflicte entre dos alumnes de 2n d’ESO que han discutit perquè s’ha trencat un bitllet de 10$. 

2. Reconstruir a posteriori la situació i suggeriments per propiciar la reflexió i anàlisi del cas:

Què ha passat, què he observat o quin incident he percebut?

A l’hora del jardí, mentre el vigilava juntament amb la mentora de pràctiques, dos alumnes barallaven perquè un l’havia pres el bitllet de 10 $ a l’altre. Com que hi havia altres problemes, no vam atendre aquesta qüestió i vaig demanar als dos que aturessin. La situació finalment va esclatar.

Segons vam reconstruir després, un d’ells havia viatjat a Nova York i els pares li havien deixat deu dòlars per gastar-los. L’alumne havia portat a l’escola el bitllet per mostrar-lo als companys, però un d’ells li va prendre i l’hi va trencar en el forcejament. La mentora em va apartar i em va preguntar: “Què faries si fossis tu el professor?”. Vaig respondre-li que no probablement castigaria el culpable, però em va convèncer de fer una altra cosa.

La mentora va agafar els dos involucrats i un grupet de testimonis perquè observessin la situació. Normalment, cada incident es notifica a les famílies, però en aquest cas no serviria de gaire. L’afectat demanava una compensació pels 10 $ estripats i l’altre s’excusava tot dient que no tenia diners. La mentora va convèncer l’afectat que hauria d’acceptar la pèrdua, però que tenia dret a rebre una compensació. I va demanar a l’altre que proposés un llistat de compensacions. Va costar uns 15 minuts de l’hora de jardí fer-los entendre que no podien implicar els pares i que la situació l’havien d’arreglar entre ells perquè tenien prou edat com per solucionar-ho ells sols. Finalment l’afectat va acceptar una compensació en llaminadures i l’altre s’hi va comprometre. L’acord es va signar en un paper i els companys testimonis hi van signar també.

Què m’ha portat a pensar que alguna cosa anava malament i havia de reorientar la meva actuació?

Sincerament en aquell moment em feia molta mandra solucionar una beneiteria com aquella. Estava cansat i no tenia ganes d’atendre al conflicte, però la manera en què la mentora va solucionar l’incident em va fer pensar moltíssim. En primer lloc, vaig adonar-me de la poca capacitat que ara com ara disposo d’aguantar beneiteries. Els problemes d’aquests nois són, comparats amb la vida real, una absoluta ximpleria, però si els analitzem amb prou deteniment observem que no ho són. La mentora em va convèncer que allò que havia passat els serviria com a simulacre per al futur i em va posar l’exemple del part amistós d’accident. Si un alumne entén que ha tingut una pèrdua i l’altre que l’ha de reparar, ambdós reben una lliçó prou valuosa per enfrontar conflictes futurs. A més a més, hi ha una voluntat que tot quedi enregistrat i amb testimonis, de tal manera que aquests pressionin perquè la compensació es porti a terme.

3. Contrastar amb la meva formació teòrica

 Certament vaig actuar amb la desídia amb què sovint se solucionaven els conflictes a la meva època d’estudiant. Un càstig innocu del qual el victimari no n’aprèn res i la víctima no repara el dol. D’aquesta nova manera, hi ha un procés de mediació ràpida i una prevenció futura.

4. Conclusions finals

Aquesta situació, totalment anecdòtica, m’ha servit per:

– Comprovar que he d’aprendre tècniques de resolució de conflictes: a curt, mitjà i llarg termini. Especialment són difícils les de llarg termini perquè suposa obertura de protocol d’investigació, resolució, tancament i procés de reparació.

– Si tornés a repetir-se aquest cas, no actuaria de la mateixa manera. És més, tindria preparat un full per fer la reflexió i el contracte de reparació.