En aquesta darrera entrada del diari utilitzaré el cicle reflexiu de Graham Gibbs per analitzar com ha estat la construcció de la meva identitat docent durant aquest període de pràctiques.

Partia de la base que havia tractat amb adolescent en altres àmbits de la meva vida, com a entrenador d’un grup de joves de 16 a 19 anys durant dos anys i com a tiet del meu nebot (això ja per tota la vida). Aquestes experiències em feia conèixer una mica com era treballar amb ells i elles, però no tenia experiència docent a una aula i això em generava curiositat de com em desenvoluparia.

En aquest sentit, considero que aquesta estada ha estat molt profitosa per aquesta construcció d’identitat docent. Penso que, per haver aconseguit això, han estat clau dos factors:

En primer lloc, l’organització de l’estada. El director i la tutora van aconsellar-me espaiar l’estada durant uns mesos i, d’aquesta manera, estar present en molts moments del curs que em permetessin agafar confiança amb els alumnes, amb mi mateix i veure molts aspectes del procés al llarg del curs. En segon lloc, el centre i la tutora. Partia de la base que jo havia estat alumne i coneixia la institució, ells també em coneixien a mi. He rebut molta confiança des d’un principi, no només per la tutora sinó també per la resta del claustre. Fins i tot, alguns m’han comentat que en la meva etapa d’estudiant, fa més de deu anys, ja tenien clar que podia arribar a dedicar-m’hi a això, que tenia fusta (quan jo en aquell moment no m’ho hauria plantejat mai).

Amb tot això, valoro molt positivament la meva estada perquè penso que he pogut crear la meva identitat docent dins de l’aula, amb la confiança del centre i la bona resposta dels alumnes. Sé que és una gran sort i ho haig de valorar com a tal, perquè hi ha altres companys que no han tingut aquest ambient de confiança i tranquil·litat durant la seva estada i, sota el meu parer, no ajuda a docents en pràctiques a agafar confiança pel mateix desenvolupament.

En definitiva, ha estat un procés llarg, dur per tot el que portem a sobre però, en el meu cas, vital i essencial per començar a desenvolupar la identitat docent i tenir una primera pressa de contacte amb la tasca.

En aquesta primera entrada de tancament utilitzaré el cicle reflexiu de Graham Gibbs a partir de la descripció, els sentiments generats, l’avaluació/anàlisi i les conclusions que em deixa.

En primer lloc, com ja he llegit en alguna companya, vull destacar que jo també començava l’estada de pràctiques després de molts anys sense trepitjar una aula, ja que vaig fer tota la meva carrera i el màster a la UOC. Tot el que anava aprenent durant el primer any del màster m’anava posant una mica en situació del que em trobaria, però sabia que havia de posar molt de la meva part en aquest procés.

No obstant això, tornar a les aules en el meu antic institut ha estat una gran decisió. Això m’ha permès conèixer i que ja em coneguessin a l’escola, sobretot la meva tutora, i la confiança que he pogut sentir ha estat clau en tot moment.

La dinàmica amb la meva tutora ha estat molt profitosa. La presa de contacte va ser molt progressiva durant les primeres tres setmanes, on es va dedicar a explicar-me i guiar-me en les noves dinàmiques de l’aula i de l’escola, tot i que a partir d’aquí, hi ha hagut moment de llençar-me al buit sense paracaigudes. Amb això vull dir que hi ha hagut moments, que ja he anat explicant en aquest diari, que m’he vist fent classes sol abans de la fase d’intervenció autònoma i, fins i tot, alguna amb poca preparació i de forma molt sobtada. De fet, sempre recordaré la tercera setmana de classe amb 1r d’ESO quan vaig conduir un club de lectura amb 22 alumnes sense saber ni quin llibre era. No obstant això, no parlo d’aquests moments com quelcom negatiu.

Valorant una mica el global de la meva estada, penso que he après molt de les dinàmiques a l’aula, però també d’una part molt important que és la presa de decisions i l’organització de les classes. Aquesta també és una part essencial de la pràctica docent i, en tot moment, la meva tutora s’ha encarregat de fer-me partícip del procés complet i, sense intenció de tirar-me flors a sobre, també he aportat molt a l’equip docent amb algunes idees o visions que he compartit durant aquest temps.

Amb tot això, tot i que tinc la sensació d’haver assolit molts coneixements en aquesta etapa, m’ha fet reflexionar sobre la finitud d’aquest procés i he arribat a una conclusió: això no acaba aquí. El procés d’aprenentatge és continu, constant i trencador en moltes ocasions. Estic preparat per encetar la meva professió com a docent: penso que sí. He acabat la meva formació com a docent: AIXÒ NO ACABA MAI.

Aquesta setmana m’he trobat amb un cas una mica sorprenent, que m’ha agafat de sorpresa i, un cop comunicant-ho amb les docents, hem aconseguit solucionar.
En el moment de la comprensió lectora del TIL, dividim el grup en dos. Una part reduïda del grup que són aquells alumnes amb més dificultats i amb els quals jo faig l’ACL per donar un suport més proper als alumnes; i l’altra part que correspon a la resta d’alumnes que no presenten tantes dificultats i que fan l’activitat de forma individual.
En aquest grup que acostuma a venir amb mi hi ha un noi àrab, amb moltes dificultats de comprensió (que no de parla) en tots dos idiomes i força disruptiu, tant a classe com amb els altres alumnes.
De mica en mica he intentat apropar-me a ell, tenint xerrades personals i intentant donar alguns consells i la seva forma de comportar-se a l’aula (amb mi) ha millorat força, tot I que els resultats acadèmics no són bons. En el moment de la correcció de l’activitat amb el conjunt de la classe, vaig nomenar-lo Per ser el portaveu, una dinàmica que fem així des del primer dia i és rotativa entre tots els alumnes. Ens ajuntem els dos grups I a l’hora de començar la correcció m’adono que aquest nano no ha entrat a classe i estava plorant assegut a la cadira fora de l’aula. Em comenta que no vol sortir, que té molta vergonya i que segurament els companys riurien de com ho faria.
Sincerament, no m’esperava aquella reacció d’un alumne d’aquestes característiques. Tots els comentaris que he rebut sobre aquest noi i el que he anat veient durant la meva estada, em portava a pensar que era un noi d’una personalitat forta, que es posava amb tothom quan podia i que no l’hi interessava gaire la resta de companys perquè ell era un dels principals actors de conflicte de l’aula.
En aquell moment em vaig quedar una mica sobtat i vaig demanar ajuda a una de les docents. Sabia quina havia de ser la solució perquè, òbviament, el noi no podia parlar davant de tothom estant així, però volia comunicar-ho perquè justament estàvem treballant la lectura en veu alta i una de les activitats avaluables era llegir un petit text preparat davant de tothom i volia ajudar el noi perquè comencés a treure’s la vergonya. La solució que vam prendre era que l’alumne no sortís en aquell moment, però de cara a la lectura en veu alta, ho preparés amb força temps per poder superar aquestes pors.
Està bé començar a trobar-te amb aquestes situacions en aquesta fase perquè et permeten obtenir unes experiències importantíssimes de cara al teu futur docent. És cert que, a hores d’ara, no pots prendre cap decisió per tu mateix, però penso que és important aprendre d’aquestes situacions ara i veure quina és la millor manera de poder resoldre-les de cara a un futur pròxim on tu seràs el docent i les decisions les hauràs de prendre tu.

A vegades la sort se’t presenta i et fa regals com el que em va fer fa poquet, el cas és que des del meu centre fa uns anys que es participa en el certamen de lectura en veu alta que organitza el departament d’ensenyament. Hi ha diverses categories, des de primària fins a secundària, el nostre institut es presenta per primer cicle d’ESO (primer i segon) i segon cicle (tercer i quart). Com que jo soc professor de quart i faig pràctiques a tercer, vaig estar decidint qui hi participava de segon cicle. Primer de tot, vam proposar a les nostres classes si hi havia algú que volgués participar, amb la trista notícia per mi que els de quart no estaven massa engrescats. Per acabar-ho d’adobar, els dos possibles participants es fan enrere perquè els coincideix amb una sortida d’una altra assignatura. És cert que em vaig implicar molt en la tria i selecció de les i els  participants de tercer com a professor de pràctiques.

Un cop decidit qui prendria part al certamen, vam haver d’esperar que ens donessin els textos que havien de llegir per poder-los preparar (una setmana abans del gran dia). Durant l’hora del patí, l’alumnat triat va estar venint a preparar el concurs, la sensació no era massa bona, hi havia molts nervis i no acabàvem de veure clar quins tres participants triaríem i qui faria de suplent. Quedava poc temps per triar, els nervis i els plors van aflorar amb força, com reconduir una situació en què havíem suggerit a una persona que passes a ser suplent, mentre hi havia gent que baixava del vaixell perquè no ho veia clar i una passa de grip acabava de fer la resta.

Ens presentàvem a l’assaig final, havent de fer canvis, una de les titulars estava malalta i dues suplents també. En quedaven tres! Sense haver-ho preparat tot junts cap vegada, els transmetem un missatge de calma i tranquil·litat, fent-los veure que ho feien bé i que havien superat molts entrebancs. Mentre la meva mentora (professora de tercer) i jo pensàvem que fèiem, necessitàvem tres suplents per a l’endemà i els tres participants dels nervis.

Vaig intentar donar un punt de vista positiu a la meva mentora, l’assaig final havia anat molt bé i teníem classe amb tres  de les quatre classes de quart per trobar els o les suplents, amb el hàndicap que els havíem d’entregar les autoritzacions per sortir del centre i que elles recordessin que les havien de portar signades l’endemà.

Ah! M’he oblidat d’explicar el gir en la meva sort, la meva mentora el dia en què es feia el concurs no treballa (té una reducció) i com que soc professor de segon cicle i coneixia els alumnes de tercer podia gaudir d’anar al certamen. Però no ens despistem que encara faltava l’últim sobresalt, la noia que es veia més tranquil·la i preparada per participar estava malalta, no podia venir. Les noies i el noi que formaven part dels participants els cau el món a sobre, sortíem amb el ferrocarril cap a l’auditori a on havíem de participar sense saber si ens deixarien participar, perquè tres de les persones que venien amb nosaltres no estaven inscrits i per postres una havia de participar.

Després de l’última sessió de teràpia que els vaig haver de fer, van pujar a l’escenari nervioses, amb la mirada i gesticulant, no parava de dir-los que estiguessin tranquil·les. Vaig patir molt, no volia que ho passessin malament i volia que gaudissin d’una experiència diferent. Van estar de deu, aquell moment en què llegien em sentia orgullós d’elles, i sense favoritismes, crec que si hi hagués hagut un podi, haurien pujat almenys a l’últim calaix.

Gràcies, Carla, Martina, Joan…, i sobretot a les meves companyes de departament per poder participar d’una activitat tan maca.