A vegades la sort se’t presenta i et fa regals com el que em va fer fa poquet, el cas és que des del meu centre fa uns anys que es participa en el certamen de lectura en veu alta que organitza el departament d’ensenyament. Hi ha diverses categories, des de primària fins a secundària, el nostre institut es presenta per primer cicle d’ESO (primer i segon) i segon cicle (tercer i quart). Com que jo soc professor de quart i faig pràctiques a tercer, vaig estar decidint qui hi participava de segon cicle. Primer de tot, vam proposar a les nostres classes si hi havia algú que volgués participar, amb la trista notícia per mi que els de quart no estaven massa engrescats. Per acabar-ho d’adobar, els dos possibles participants es fan enrere perquè els coincideix amb una sortida d’una altra assignatura. És cert que em vaig implicar molt en la tria i selecció de les i els  participants de tercer com a professor de pràctiques.

Un cop decidit qui prendria part al certamen, vam haver d’esperar que ens donessin els textos que havien de llegir per poder-los preparar (una setmana abans del gran dia). Durant l’hora del patí, l’alumnat triat va estar venint a preparar el concurs, la sensació no era massa bona, hi havia molts nervis i no acabàvem de veure clar quins tres participants triaríem i qui faria de suplent. Quedava poc temps per triar, els nervis i els plors van aflorar amb força, com reconduir una situació en què havíem suggerit a una persona que passes a ser suplent, mentre hi havia gent que baixava del vaixell perquè no ho veia clar i una passa de grip acabava de fer la resta.

Ens presentàvem a l’assaig final, havent de fer canvis, una de les titulars estava malalta i dues suplents també. En quedaven tres! Sense haver-ho preparat tot junts cap vegada, els transmetem un missatge de calma i tranquil·litat, fent-los veure que ho feien bé i que havien superat molts entrebancs. Mentre la meva mentora (professora de tercer) i jo pensàvem que fèiem, necessitàvem tres suplents per a l’endemà i els tres participants dels nervis.

Vaig intentar donar un punt de vista positiu a la meva mentora, l’assaig final havia anat molt bé i teníem classe amb tres  de les quatre classes de quart per trobar els o les suplents, amb el hàndicap que els havíem d’entregar les autoritzacions per sortir del centre i que elles recordessin que les havien de portar signades l’endemà.

Ah! M’he oblidat d’explicar el gir en la meva sort, la meva mentora el dia en què es feia el concurs no treballa (té una reducció) i com que soc professor de segon cicle i coneixia els alumnes de tercer podia gaudir d’anar al certamen. Però no ens despistem que encara faltava l’últim sobresalt, la noia que es veia més tranquil·la i preparada per participar estava malalta, no podia venir. Les noies i el noi que formaven part dels participants els cau el món a sobre, sortíem amb el ferrocarril cap a l’auditori a on havíem de participar sense saber si ens deixarien participar, perquè tres de les persones que venien amb nosaltres no estaven inscrits i per postres una havia de participar.

Després de l’última sessió de teràpia que els vaig haver de fer, van pujar a l’escenari nervioses, amb la mirada i gesticulant, no parava de dir-los que estiguessin tranquil·les. Vaig patir molt, no volia que ho passessin malament i volia que gaudissin d’una experiència diferent. Van estar de deu, aquell moment en què llegien em sentia orgullós d’elles, i sense favoritismes, crec que si hi hagués hagut un podi, haurien pujat almenys a l’últim calaix.

Gràcies, Carla, Martina, Joan…, i sobretot a les meves companyes de departament per poder participar d’una activitat tan maca.