La meva primera intervenció directa amb els alumnes va anar prou bé, havíem acordat fer un petit parèntesi al temari que estava desenvolupant la meva mentora, per poder fer una sessió sobre els sinònims i els antònims (estava pensat per un parell de sessions més endavant). En ser una sessió que s’obri i es tancava en una mateixa sessió, em permetia fer un primer tast de què vindria en sessions posteriors.

La teoria la tenia molt clara i no era un repte en aquest aspecte (amb els meus alumnes de 4t en aquest aspecte vaig més venut), però sí que la gestió de grup no va ser tan plàcida. Vaig iniciar la sessió preguntant-los si sabien que eren els sinònims i els antònims, la resposta sobre els seus coneixements previs em va espantar una mica, molts no sabien del cert que eren (són alumnat de 3r d’ESO). Estava preparat per esvair els seus dubtes? Vaig explicar-los tan bé com vaig poder el tema i els vaig proposar unes quantes activitats per fer a classe. Fins que no les vam corregir no les tenia totes, havia estat prou entenedora la meva explicació? Havia aconseguit captar la seva atenció? Només veia una certa evolució progressiva al llarg de les quatre sessions que vaig fer sobre el mateix tema, de mica en mica, em sentia més segur del que estava fent.

El feedback de la meva mentora va ser un petit impuls a la meva autoestima, potser no era la sessió més ben desenvolupada i innovadora, però havia quedat prou clar i tan ella com alguns dels alumnes van coincidir en una qualitat en la meva tasca, transmetia tranquil·litat i paciència a l’alumnat.

De l’alegria al plany hi ha un petit salt. A causa de la malaltia de la meva mentora, vaig dirigir una sessió sobre un projecte de literatura que havíem proposat. Em vaig envalentir i acompanyat pels diferents professors de guàrdia, vaig proposar-me la distribució dels diferents blocs temàtics i fer-ne cinc cèntims. No podia estar més equivocat, els meus coneixements de literatura no eren els més bons i encara menys el domini de l’alumnat de 3r. Finalment, no va anar tan malament, però en menys de 12 hores poder-se posar al dia de la literatura des dels trobadors fins al Noucentisme era impossible.

Com  a conclusió, no tornaré a fer-me el valent i analitzaré millor el que pot implicar un imprevist com el que vaig voler-me fer càrrec. Per voler avançar amb el temari i la programació del curs, vaig posar en perill un projecte que ha estat molt enriquidor en la majoria dels casos. Per altra banda, aquella sessió també em va ajudar a crear un vincle més estret amb l’alumnat i a la llarga m’ha suposat un avantatge de cara a les següents sessions que he anat duent a terme.

En aquesta intervenció em centraré a descriure l’avaluació al centre de pràctiques. En el meu cas, com que és el centre a on treballo, he pogut participar i presenciar la preavaluació i l’avaluació del primer  trimestre. Malgrat no haver pogut aplicar massa a fons el model de Korthagen en la preavaluació, en menys d’un mes no vaig tenir temps ni d’avaluar els meus alumnes, el model de ceba (Korthagen, 2004) es planteja sis nivells de reflexió: l’entorn, comportament, competències, creences, identitat i missió. Cada nivell inclou els nivells inferiors.

He de dir, que per l’avaluació sí que em va servir i vaig poder veure més clarament com les meves companyes i companys el posaven en pràctica. En poder intercanviar impressions de com veiem un/a alumne/a a les diferents assignatures, ens ajuda  a poder tenir una visió més amplia i al mateix temps precisa a l’hora d’avaluar.

El que m’ha sobtat una mica és la quantitat de prejudicis que a vegades tenim, és difícil desfer-se d’algunes motxilles que porten els i les alumnes d’encà que han començat a l’institut. Com que soc professor de 4t d’ESO, a la junta d’avaluació ens reunim professors novells al centre, alguns que tenen un llarg recorregut i els que a més a més, han seguit l’evolució a dins del centre dels alumnes, ja que els han tingut a càrrec seu des de primer o segon. És en aquests casos, on he vist que pequem una mica massa dels prejudicis.

Un altre aspecte que m’ha sorprès, és la comparació amb els i les germanes dels alumnes, és cert que formen part de la capa més externa del model que ens va presentar Korthagen, l’entorn, o fins i tot la segona capa més interna que és la identitat, però en aquests casos no sé si estem fent un bon ús del model.

Podem dir, que la preavaluació va ser com una fase d’observació en el meu cas, una fase que em va servir per tenir present tots aquests aspectes que va proposar Korthagen a l’hora d’avaluar cada un dels alumnes. Per així poder-lo implementar a l’avaluació final del trimestre.

Per acabar, l’avaluació m’ha servit per reflexionar sobre la meva tasca dia a dia, he reflexionat a partir dels resultats dels alumnes si la meva feina és prou acurada o no, ja que no és millor professor/a qui més aprova o qui més suspèn, sinó qui és capaç d’analitzar els resultats per millorar el nivell del conjunt.