FASE D’INTERVENCIÓ AUTÒNOMA

Eix: Ètica i deontologia de la professió docent

Competència: Actuar de manera honesta, ètica, sostenible, socialment responsable i respectuosa amb els drets humans i la diversitat, tant a la pràctica acadèmica com a la professional.

En aquesta nova entrada, hi haurà un canvi substancial per tal com no es parlarà de l’aula, sinó del que passa a l’exterior, això és, als passadissos, als seminaris i als despatxos de Direcció.

1. Selecció de la situació pràctica de l’exterior de l’aula per reflexionar:

Durant el meu període de pràctiques, ja porto més de dos mesos, he tingut l’oportunitat de reflexionar sobre una qüestió fonamental: la discrepància entre el que els professors expressen teòricament i el que realment fan a l’aula. Aquesta disparitat entre pensament, acció i comunicació ha captivat la meva atenció i m’ha portat a examinar amb detall diverses situacions. Una cosa és allò que es pensa, una altra el que es fa i una altra, molt diferent, allò que es diu que es fa. No cal anar gaire lluny per trobar-ne les respostes.

2. Reconstrucció de la situació i sugeriments per a la reflexió:

Durant les meves observacions i, especialment, al llarg d’aquesta tercera fase, he constatat diversos exemples d’aquesta desconnexió entre paraules i accions. A vegades, els professors afirmen durant reunions amb la direcció del centre que segueixen determinades pràctiques pedagògiques, però en la pràctica, actuen de manera diferent. En altres ocasions, en tancar la porta de l’aula, s’adopten mètodes totalment contraris als que s’han establert oficialment. Aquesta inconsistència m’ha generat una sensació d’estranyesa i de desconcert per tal com em resulta difícil actuar en un futur.

Posaré un parell d’exemples. A l’institut, funcionen a partir d’UT (untitats temporals) les quals comencen i acaben en una data determinada. L’altre dia, una professora em va confessar que ella les començava i les acabava quan bonament podia en el benentès que era impossible dur a terme tota la programació que s’exigia. I això ho he comprovat a l’aula. Un dia hi ha una excursió, classe perduda. Un altre dia els alumnes estan revoltats, una altra classe perduda. Un altre dia has d’explicar una cosa prèvia que se suposa que ja haurien de saber perquè sinó no entenen el pas següent. És per parar boig.

L’altre exemple té a veure amb la jerarquia escolar. En aquest institut, la direcció queda deslliurada de la docència per dur a terme les seves tasques. Això vol dir que el director acadèmic pot estar perfectament deu anys sense trepitjar una aula, amb tot el que comporta una desconnexió pedagògica com aquesta. Doncs bé, no fa gaire dias que el director acadèmic entra al despatx i amb to sorneguer afirma que quan ell era professor, demanava sempre que els alumnes fessin el trimestral l’últim dia i a última hora. Així, ell es passava la nit sense dormir corregint i avaluava l’endemà. Quan el va sentir una professora, a la qual malauradament sempre li toca l’últim dia, se li va desfigurar la cara de la ràbia i es va despatxar bé tant bon punt l’home va sortir per la porta.

Una cosa és el que la Direcció mana perquè creuen que és la millor opció i una altra, completament diferent, és l’opció dels professors rasos. Però com que es tracta d’una escola concertada i qualsevol crítica es considera un delicte d’alta traïció, s’accepta la disciplina castrense i es fan els comentaris pertinents per l’esquena.

3. Contrast amb la formació teòrica:

En aquest context, he pogut reflexionar sobre com els coneixements adquirits durant la meva formació teòrica podrien ajudar a abordar aquesta situació. Tot i tenir una base teòrica poc sòlida, he trobat que la distància entre la teoria i la pràctica és més gran del que imaginava abans de començar les pràctiques. Els conceptes apresos al màster s’han vist desafiats per la realitat complexa de l’aula.

Certament, però, he trobat en la meva formació teòrica alguns principis i estratègies que podrien ser aplicats per promoure una major coherència entre les intencions i les pràctiques efectives a l’aula. Per exemple, la importància de la reflexió continua sobre la pràctica, la col·laboració amb altres professionals de l’educació per a la millora constant i l’atenció a les necessitats i interessos dels alumnes com a guia per a les decisions pedagògiques.

4. Conclusions finals:

D’aquesta experiència, he après la importància de la coherència entre paraules i accions en l’àmbit educatiu. I a intentar mantenir la transparència i la consistència sempre que es pugui sense arribar a la crítica descarada per l’esquena o fer la guitza als altres.

Trobo que és fonamental abordar aquesta discrepància per promoure un entorn educatiu més sincer i autèntic, en el qual els docents puguin confiar els uns en els altres i treballar col·lectivament per al benefici dels estudiants. Però per arribar a aquesta situació cal prendre mesures de seguretat pròpies com ara afiliar-se a un sindicat per conèixer els drets i deures del professorat; ser conscient, sobretot si es treballa a la concertada, que qualsevol errada pot comportar un acomiadament i, també, adquirir estratègies mentals per tal de gestionar bé l’estrès, la ràbia, la por i altres emocions que ens puguin portar al burn out.