FASE D’INTERVENCIÓ AUTÒNOMA

Eix: Ètica i deontologia de la professió docent

Competència: Actuar de manera honesta, ètica, sostenible, socialment responsable i respectuosa amb els drets humans i la diversitat, tant a la pràctica acadèmica com a la professional.

En aquesta nova entrada, hi haurà un canvi substancial per tal com no es parlarà de l’aula, sinó del que passa a l’exterior, això és, als passadissos, als seminaris i als despatxos de Direcció.

1. Selecció de la situació pràctica de l’exterior de l’aula per reflexionar:

Durant el meu període de pràctiques, ja porto més de dos mesos, he tingut l’oportunitat de reflexionar sobre una qüestió fonamental: la discrepància entre el que els professors expressen teòricament i el que realment fan a l’aula. Aquesta disparitat entre pensament, acció i comunicació ha captivat la meva atenció i m’ha portat a examinar amb detall diverses situacions. Una cosa és allò que es pensa, una altra el que es fa i una altra, molt diferent, allò que es diu que es fa. No cal anar gaire lluny per trobar-ne les respostes.

2. Reconstrucció de la situació i sugeriments per a la reflexió:

Durant les meves observacions i, especialment, al llarg d’aquesta tercera fase, he constatat diversos exemples d’aquesta desconnexió entre paraules i accions. A vegades, els professors afirmen durant reunions amb la direcció del centre que segueixen determinades pràctiques pedagògiques, però en la pràctica, actuen de manera diferent. En altres ocasions, en tancar la porta de l’aula, s’adopten mètodes totalment contraris als que s’han establert oficialment. Aquesta inconsistència m’ha generat una sensació d’estranyesa i de desconcert per tal com em resulta difícil actuar en un futur.

Posaré un parell d’exemples. A l’institut, funcionen a partir d’UT (untitats temporals) les quals comencen i acaben en una data determinada. L’altre dia, una professora em va confessar que ella les començava i les acabava quan bonament podia en el benentès que era impossible dur a terme tota la programació que s’exigia. I això ho he comprovat a l’aula. Un dia hi ha una excursió, classe perduda. Un altre dia els alumnes estan revoltats, una altra classe perduda. Un altre dia has d’explicar una cosa prèvia que se suposa que ja haurien de saber perquè sinó no entenen el pas següent. És per parar boig.

L’altre exemple té a veure amb la jerarquia escolar. En aquest institut, la direcció queda deslliurada de la docència per dur a terme les seves tasques. Això vol dir que el director acadèmic pot estar perfectament deu anys sense trepitjar una aula, amb tot el que comporta una desconnexió pedagògica com aquesta. Doncs bé, no fa gaire dias que el director acadèmic entra al despatx i amb to sorneguer afirma que quan ell era professor, demanava sempre que els alumnes fessin el trimestral l’últim dia i a última hora. Així, ell es passava la nit sense dormir corregint i avaluava l’endemà. Quan el va sentir una professora, a la qual malauradament sempre li toca l’últim dia, se li va desfigurar la cara de la ràbia i es va despatxar bé tant bon punt l’home va sortir per la porta.

Una cosa és el que la Direcció mana perquè creuen que és la millor opció i una altra, completament diferent, és l’opció dels professors rasos. Però com que es tracta d’una escola concertada i qualsevol crítica es considera un delicte d’alta traïció, s’accepta la disciplina castrense i es fan els comentaris pertinents per l’esquena.

3. Contrast amb la formació teòrica:

En aquest context, he pogut reflexionar sobre com els coneixements adquirits durant la meva formació teòrica podrien ajudar a abordar aquesta situació. Tot i tenir una base teòrica poc sòlida, he trobat que la distància entre la teoria i la pràctica és més gran del que imaginava abans de començar les pràctiques. Els conceptes apresos al màster s’han vist desafiats per la realitat complexa de l’aula.

Certament, però, he trobat en la meva formació teòrica alguns principis i estratègies que podrien ser aplicats per promoure una major coherència entre les intencions i les pràctiques efectives a l’aula. Per exemple, la importància de la reflexió continua sobre la pràctica, la col·laboració amb altres professionals de l’educació per a la millora constant i l’atenció a les necessitats i interessos dels alumnes com a guia per a les decisions pedagògiques.

4. Conclusions finals:

D’aquesta experiència, he après la importància de la coherència entre paraules i accions en l’àmbit educatiu. I a intentar mantenir la transparència i la consistència sempre que es pugui sense arribar a la crítica descarada per l’esquena o fer la guitza als altres.

Trobo que és fonamental abordar aquesta discrepància per promoure un entorn educatiu més sincer i autèntic, en el qual els docents puguin confiar els uns en els altres i treballar col·lectivament per al benefici dels estudiants. Però per arribar a aquesta situació cal prendre mesures de seguretat pròpies com ara afiliar-se a un sindicat per conèixer els drets i deures del professorat; ser conscient, sobretot si es treballa a la concertada, que qualsevol errada pot comportar un acomiadament i, també, adquirir estratègies mentals per tal de gestionar bé l’estrès, la ràbia, la por i altres emocions que ens puguin portar al burn out.

FASE D’INTERVENCIÓ AUTÒNOMA

Competència: Actuar de manera honesta, ètica, sostenible, socialment responsable i respectuosa amb els drets humans i la diversitat, tant a la pràctica acadèmica com a la professional.

A mesura que coneixes la resta de professors, que et fan confidències a porta tancada, que reconeixes en la mirada els estats d’ànims generals, t’adones que hi ha alguna cosa que no rutlla. Cansament, estrès, impossibilitat de desconnectar i, fins i tot, angoixa, són els símptomes més freqüents que pateixen els companys de l’institut. «D’aquí a poc, vacances», «un dia menys» o «ja està, això ja està» són algunes de les frases que més sento i que més em preocupen perquè denoten un estat general de la qüestió molt preocupant. Però si hi ha alguna cosa que em preocupa més que l’estat emocional dels professors és la reacció de la Direcció que, en veient el desastre, opta per pacificar els ànims amb missatges salvavides:

Col·lapse. El nou concepte educatiu.

1. Selecció de la situació pràctica de l’exterior de l’aula per reflexionar:

A la concertada, s’hi fan més hores de classe que a la pública. En total, són 24 hores de classe i sis de dedicació, la qual cosa implica sis hores lectives més que a la pública. Sis hores són, com a mínim, dues assignatures més que, segons com les organitzi el director acadèmic, podrien ser-ne tres. La càrrega laboral de dues assignatures més la coneix tothom: més planificació, per si no n’hi havia prou, més correccions, més notes i, per descomptat, més reunions fútils. A banda de la qüestió legal sobre el nombre d’hores, hi ha la part pecuniària: com més paguen els pares, més serveix exigeixen.

2. Reconstrucció de la situació i sugeriments per a la reflexió:

En aquest context esquizofrènic, els professors ens trobem immersos en una càrrega laboral que va més enllà de les hores lectives. A banda de les hores de classe, hi ha les hores de preparació, les de correcció, les d’organització (correus i calendari), les d’avaluació i, en cas de ser tutor, les de tutoria (entrevistes amb els pares, reunions amb Direcció i amb alumnes). Al final el còmput d’hores és el triple del que es percep a cap de mes i, si bé això ho sap tothom i continuarà així in saecula saeculorum, el que no se sap ben bé és que el percentatge d’hores és major o menor segons l’escola. Per tant, hi ha concertades de més i de menys càrrega. Tot dependrà del model que imposi el patronat, la directiva o qui sigui qui governi l’empresa.

En el cas de l’institut en què faig les pràctiques, la pressió per complir les exigències acadèmiques, l’avaluació constant, les reunions i altres tasques administratives és altíssima. A més a més, si hi ha la (dis)sort de ser tutor, l’exigència s’incrementa a un nivell sobrehumà. A diferència de l’institut en què jo vaig estudiar, que era públic, en aquesta escola la tutoria és un servei fonamental. El tutor és un professor, un pare, un monitor i un conseller les 24 hores els 7 dies de la setmana. Els correus i les trucades dels pares s’acumulen per bé que la consigna és d’atendre-les immediatament. «Necessito una reunió urgent dilluns», li diuen a la B., una tutora d’ESO. «Amb tan poca antelació només et puc oferir una trucada a l’hora del pati», contesta la B. a la mare de l’alumna. «Doncs si pots trucar-me, bé que ens podem reunir», li respon la mare de l’alumna. Aquest és el nivell de mala educació. El motiu de la reunió no era pas urgent. La noia, que va a primer d’ESO, té dificultats per relacionar-se amb les amigues i és un conflicte que ja es va resoldre la setmana passada. Però qui paga, i en aquesta escola es paguen molts de diners, mana.

Les conseqüències del burnout poden ser greus i menystenir-les no és més que un exercici de simulació màgica. L’estrès crònic, l’esgotament mental, el cansament físic no marxa d’avui a demà, sinó que passa factura a llarg termini i sovint requereix temps i paciència perquè marxi.

3. Contrast amb la formació teòrica:

L’article del professor José Zavala del 2008 introduïx dos conceptes clau per entendre l’estrès en l’àmbit docent: l’eustrès i el distrès. Aquesta distinció és rellevant per comprendre com els factors de diferents àmbits de la vida d’un docent, com ara el familiar, social i laboral, poden influir en la seva experiència d’estrès. A més, l’article ressalta la importància de reconèixer el fenomen de l’estrès docent com un tema de cultura general entre els professors, amb l’objectiu d’entendre millor les seves reaccions i implicacions tant psicològiques com fisiològiques. A més, destaca la necessitat que els directius i gestors de l’educació treballin per reduir l’estrès en les organitzacions educatives per crear entorns de treball més saludables i efectius. També se subratlla que hi ha 50 conseqüències de l’estrès docent que requereixen una atenció adequada per mantenir el benestar dels professors i la qualitat de l’ensenyament (mals de cap, cruiximents, tartamudeig, tremolors, mals de coll i d’esquena, etc.).

Zavala, José. (març 2008). Educación vol. XVII, n° 32, pp. 67-86.

4. Conclusions finals:

A tall de conclusió, seria important considerar com es poden mitigar aquestes situacions i promoure un entorn laboral més saludable per als professors. Algunes estratègies podrien incloure la redistribució de les responsabilitats i la càrrega de treball, la implementació de programes de suport emocional i psicològic, la promoció de la flexibilitat en les tasques docents i la creació d’espais de retroalimentació i diàleg per abordar les preocupacions dels professors. Però tots sabem perfectament que això no passarà mai.