Publicat per

8. Calla, calla, callaré

Publicat per

8. Calla, calla, callaré

FASE D’INTERVENCIÓ AUTÒNOMA Eix: La responsabilitat social del docent Competència: Actuar de manera honesta, ètica, sostenible, socialment responsable i respectuosa amb els drets humans i la diversitat, tant a la pràctica acadèmica com a la professional. Selecció de la situació pràctica En el context de l’ensenyament, sovint els professors ens enfrontem a la situació en què els alumnes no callen a classe, es distreuen, irrompen durant la sessió, i en general, es fa molt difícil mantenir l’ordre i fer classe…
FASE D’INTERVENCIÓ AUTÒNOMA Eix: La responsabilitat social del docent Competència: Actuar de manera honesta, ètica, sostenible, socialment responsable i…

FASE D’INTERVENCIÓ AUTÒNOMA

Eix: La responsabilitat social del docent

Competència: Actuar de manera honesta, ètica, sostenible, socialment responsable i respectuosa amb els drets humans i la diversitat, tant a la pràctica acadèmica com a la professional.

Selecció de la situació pràctica

En el context de l’ensenyament, sovint els professors ens enfrontem a la situació en què els alumnes no callen a classe, es distreuen, irrompen durant la sessió, i en general, es fa molt difícil mantenir l’ordre i fer classe en condicions mínimes. Malauradament aquesta situació que s’està convertint en pràctica ordinària de l’ensenyament la vaig viure durant les dues primeres sessions de la proposta d’intervenció. Això suposa no només un repte significatiu, ja que requereix un ajustament constant del calendari i de l’avaluació per adaptar-se a la realitat de l’aula, sinó un esforç físic i mental constants.

Avui en dia costa molt més fer callar els alumnes que abans. També és cert que els mètodes de càstig han canviat. Sense anar més lluny, a la meva escola, quan no callàvem, ens feien copiar 500 vegades “Calla, calla, callaré”. I cap pare ni mare es queixava. Tampoc crec que aquest mètode sigui gaire eficaç, però si s’implantés, vindria l’AFA, inspecció, la Guàrdia Urbana i la brigada orgànica polivalent.

 Reconstrucció de la situació i suggeriments per propiciar la reflexió

Aquests dies en què duia a terme les primeres sessions de la PI, m’he trobat amb una interrupció constant per part dels alumnes. És cert que com que ja em coneixen de fa setmanes, no es tallen tan com al principi. He esdevingut una figura coneguda més i no el moble que era al principi. No només parlen entre ells, sinó que interrompen fent preguntes i comentaris inútils (qüestions que acabo d’explicar, que explicaré en 1 minut, preguntes sense cap mena de sentit, bromes, acudits…). Això pot portar a una sensació d’impossibilitat de seguir el pla previst i la necessitat de replantejar-se constantment l’estratègia d’intervenció. Enmig d’aquest caos, és com si hagués de ser un malabarista per mantenir l’equilibri entre l’ensenyament i la gestió del comportament dels alumnes.

Les interrupcions constants i la manca de concentració poden fan que em qüestioni el  pla original i em senti frustrat per no poder avançar com havia previst. Em veig obligat, en aquest sentit, a improvisar i canviar de curs en plena acció a l’aula, adaptant-se a les circumstàncies canviants mentre intenta mantenir l’ordre i la direcció de la classe.

 Contrast amb la formació teórica

Tot i tenir, en principi, una formació teòrica que aborda estratègies de gestió de classe, la realitat és molt diferent. El professor pot trobar-se desbordat i amb la sensació que no n’hi ha prou amb els coneixements teòrics per enfrontar-se a aquesta situació. La necessitat d’adaptar-se i improvisar en temps real esdevé una prioritat per a mantenir un entorn d’aprenentatge efectiu.

Els coneixements teòrics adquirits al llarg de la formació acadèmica poden oferir una base, però és la pràctica a l’aula que realment ensenyarà al professor com gestionar les interrupcions i el comportament dels alumnes de manera efectiva. És un procés d’aprenentatge constant, en què el professor ha de ser flexible i estar obert a l’aplicació de noves estratègies segons les necessitats de cada grup d’alumnes.

 Conclusions finals

D’aquesta experiència, he après la importància de la flexibilitat i la capacitat d’adaptació en l’entorn educatiu. És crucial reconèixer que cada classe és única i que no hi ha una solució universal per a tots els problemes de comportament dels alumnes. S’ha de ser creatiu i estar disposat a provar diferents estratègies per trobar aquella que millor funcioni en cada situació concreta.

En termes pràctics, aquesta experiència em servirà per a revisar les estratègies de gestió de classe i a una cerca activa de recursos i suport per afrontar aquesta situació. És important no desanimar-se i recordar que l’educació és un procés continu de prova i error, i que cada experiència, malgrat els seus desafiaments, ofereix una oportunitat d’aprenentatge i creixement.

Debat0el 8. Calla, calla, callaré

No hi ha comentaris.

Publicat per

7. Marie Kondo al país de les programacions

Publicat per

7. Marie Kondo al país de les programacions

FASE D’INTERVENCIÓ AUTÒNOMA Competència: Reconèixer la normativa i l’organització institucional del sistema educatiu i els models de millora de la qualitat amb aplicació als centres d’ensenyament. 1) Selecció de la situació pràctica Ara que començo nova fase, m’estreno amb nous problemes i noves reflexions sobre qüestions que, si bé sabia que existien, les veia encara massa lluny. En el context de la proposta d’intervenció, m’enfronto a la complexa tasca de programar mitja unitat temporal per als alumnes d’ESO 1. L’altra…
FASE D’INTERVENCIÓ AUTÒNOMA Competència: Reconèixer la normativa i l’organització institucional del sistema educatiu i els models de millora de…

FASE D’INTERVENCIÓ AUTÒNOMA

Competència: Reconèixer la normativa i l’organització institucional del sistema educatiu i els models de millora de la qualitat amb aplicació als centres d’ensenyament.

1) Selecció de la situació pràctica

Ara que començo nova fase, m’estreno amb nous problemes i noves reflexions sobre qüestions que, si bé sabia que existien, les veia encara massa lluny. En el context de la proposta d’intervenció, m’enfronto a la complexa tasca de programar mitja unitat temporal per als alumnes d’ESO 1. L’altra meitat, en aquest cas, la durà a terme la mentora.

Pel que he anat veient fins ara, reconec que aquesta tasca és sovint una font de frustració, ja que malgrat dedicar-hi hores de treball, no s’aconsegueix completar ni la meitat del que es planeja per als alumnes. A més, ara cal programar encara més per culpa de la nova llei educativa, la LOMLOE, que exigeix una planificació més detallada i orientada cap a la diversitat i l’equitat. Com si això fos possible.

Com la Marie Kondo de l’educació, ens esforcem per tenir-ho tot ben controlat, ben programat, ben cronometrat. Sovint amb la Noèlia, la professora de català del batxillerat fem broma amb l’horari. A les 9.14 h farem un dictat, a les 9.22 h els alumnes inicien amb gran joia la correcció, a les 9.25 h l’entreguen… No hi ha interrupcions a classe, els alumnes no estan cansats, segueixen amb atenció les instruccions i no cal repetir mai res. Malauradament, però, com succeeix sempre, la realitat es tossuda i es desvia del nostre planificat. Tot aquest esforç en la programació de les unitats didàctiques es converteix en una batalla constant entre les nostres expectatives i la realitat de l’aula.

2) Reconstrucció de la situació i suggeriments per propiciar la reflexió

Durant el procés de programació d’una unitat didàctica, la recerca, la planificació i la preparació dels materials són les parts que més temps ocupen. L’avaluació i l’adaptació a la diversitat són les parts que tendeixo a deixar cap al final i, fins i tot, sovint no les faig. El temps que perdo programant és temps que no puc dedicar a formar-me o a preparar altres activitats educatives. Aquesta manca de temps és especialment crítica a la concertada, en què es fan més hores que a la pública, i per tant, es requereix programar més. Necessitaria el doble de temps i no el tinc.

Em pregunto quins factors podrien estar contribuint a aquesta situació. Potser les meves expectatives inicials són massa elevades o no estic tenint en compte les necessitats específiques dels alumnes. També em pregunto sobre com podria gestionar millor el meu temps i recursos per maximitzar l’eficàcia de les meves classes. Reconec que, en aquest sentit, la Intel·ligència Artificial s’ha convertit en la meva esposa perquè sense ella no podria afrontar aquesta bogeria. A més, el fet que ningú et pagui totes les hores que fas agreuja encara més la situació.

3) Contrast amb la formació teòrica

Els coneixements teòrics adquirits durant la meva formació acadèmica m’han proporcionat eines per intentar, com a mínim, entendre els principis de disseny curricular, adaptar els continguts a les necessitats dels estudiants i programar classes amb una certa imaginació. Amb tot i amb això, reconec que hi ha una dissonància considerable entre la teoria, que és inacabable, i la pràctica, en aquest àmbit. És de suposar que amb el temps i les lectures, que si tot va bé començaré a l’estiu, el procés serà més fàcil i l’experiència ajudarà a quadrar millor la temporització, però fins que arribi el moment, el camí serà molt llarg i costerut.

4) Conclusions finals

D’aquesta experiència, he après la importància de la flexibilitat i l’adaptabilitat en la planificació de les unitats didàctiques. És crucial ser realista respecte a les expectatives i estar disposat a ajustar els plans segons les necessitats dels alumnes i les circumstàncies del context educatiu. Tot i això, l’impacte de les polítiques educatives i les condicions laborals també han de ser tingudes en compte.

En la meva pròxima intervenció, intentaré aplicar tot el que estic aprenent fins ara. Hauré de ser més conscient dels límits de temps i recursos i a adaptar les meves expectatives segons la realitat de l’aula. A més, buscaré maneres de millorar la meva gestió del temps i la meva formació professional per fer front a aquesta situació.

En termes de formació teòrica, ara com ara identifico la necessitat de continuar explorant estratègies pràctiques i solucions concretes per abordar les dificultats de la programació de les unitats didàctiques. Això pot implicar buscar formació addicional o compartir les experiències amb altres companys per aprendre de les seves pràctiques.

Debat1el 7. Marie Kondo al país de les programacions

  1. Jennifer Bascuñana Torres says:

    ¡Hola, David!

    Estoy totalmente de acuerdo contigo en que le dedicamos mucho tiempo a la programación y ello nos impide tener en cuenta otros aspectos importantes. Además, como bien comentas, partimos de unas expectativas que después distan mucho de la realidad en el aula.

    Estas sensaciones también las he tenido en mi periodo de prácticas, en concreto, en la fase autónoma. Justamente, uno de los aprendizajes que me llevo es que debemos dejar el perfeccionismo de lado y fluir. El alumnado me enseñó que a veces menos es más y que la profesión docente está llena de imprevistos, por lo que tenerlo todo tan programado y llevar las expectativas tan altas, a veces, solo nos conduce a la frustración. Creo que es primordial ir pautando pequeños objetivos a la semana y, en definitiva, fluir.

    Un saludo,

    Jennifer