FASE D’OBSERVACIÓ

Competència: Reconèixer la normativa i l’organització institucional del sistema educatiu i els models de millora de la qualitat amb aplicació als centres d’ensenyament.

Escric aquesta segona entrada cinc deu després de penjar-ne la primera. Fa un parell de dies, vaig llegir un tuit d’un professor en què es recomanava la pràctica assídua d’aquesta escriptura. Dubto si la primera i aquesta segona entrada s’escauen a allò que se’ns demana, però entenc que l’habitus reflexiu, tal com diu Perrenoud, més que una pràctica burocràtica esdevé una postura, una forma d’identitat que es va teixint amb el temps.

Enyors

A diferència d’altres companys del màster, jo sabia que em dedicaria a l’ensenyament des de ben petit. En tenia la il·lusió i no vaig dubtar de seguir els passos dels meus mestres. Probablement fins ara disposava d’un esquema mental de pràctiques que, si més no en la mesura del possible, volia evitar. Em refereixo, en aquest cas, a accions que d’alguna manera creia que calia superar com ara una rebaixa de la disciplina fèrria, una major organització del temari, una disposició del mobiliari més còmoda i diàfana i, fins i tot, un tracte més cordial amb l’alumne. Certament l’educació que vaig rebre, tota a la pública, es trobava encara plena de tics autoritaris i arbitraris, especialment en les qüestions de la disciplina i l’avaluació. Ara bé, ha estat arribar al centre i enyorar-les.

Una possible resposta a aquest enyor cal cercar-la a l’oblit i la idealització que molts professors tenen respecte al seu ensenyament. No em canso de llegir comentaris a les xarxes d’aquesta enyorança de la dificultat, l’ordre, l’empenta i la seriositat amb què es treballava abans. El cas és que fins i tot alguns professors del centre amb qui parlo també em fan saber d’aquest enyor. D’una banda, el fet que els alumnes no disposin d’un llibre ni d’un temari concret, perquè funcionen per unitats temporals, em fa pensar que no disposen de la informació que jo tenia a la seva època. Es perden detalls importants de la gramàtica, no fan deures a casa, no passen exàmens complexos. La sensació és que el nivell ha baixat. I no sé si és perquè jo m’exigia molt en aquella època, que podria ser, o bé que els alumnes d’aquesta escola estudien menys del que haurien de fer.

Les comprensions lectores que fan els alumnes de 3r són anodines. No treballen la gramàtica sinó en forma d’activitats grupals. La xerrameca impedeix la concentració. No descompten les faltes. Hi ha una quantitat d’alumnes amb diagnòstic (TDAH, TEL, dislèxia, disortografia) que fa basarda. La meitat de la classe Raiers, de 3r A, en tenen com a mínim un. El professor gairebé no pot explicar a classe i, per això, els alumnes perden informació. Només la reben aquells que presenten un cert interès. Afortunadament la majoria d’alumnes parla català entre ells, cosa que no succeïa a la meva escola, i això els permet aprendre més ràpidament les estructures lingüístiques de la llengua si bé les practiquen constantment i les incorporen al seu parlar quotidià. 

El Garbí Virtual i la seva pedagogia

El 2012 l’escola va adoptar la decisió de substituir els llibres per tauletes intel·ligents que servirien per organitzar el temari de manera similar a com es feia amb paper. Ara com ara els professors estan substituint aquesta estructura per una de similar adaptada a la LOMLOE. La nova estructura, però, haurà d’incloure un calendari de cadascuna de les sessions. Ara bé, d’entrada, ja en són dos els professors que em confessen en privat que tant bon punt acabin de dissenyar-la (trigaran 90 hores) la desaran al calaix i continuaran fent el mateix de sempre. Segons em diuen, cada dia passa alguna cosa diferent a l’escola. En dues setmanes, hi ha hagut revisions mèdiques, curses de colors, xerrades preventives, vagues i una infinitat d’activitats més. Per si no fos poc, i trobo que en això tenen raó, sovint cal respirar l’ambient de la classe tot entrant-hi. Hi ha dies que els alumnes no estan preparats per fer una activitat i n’han de fer una altra. I això no ho contempla el programa fix i encotillat de la LOMLOE. Tal vegada una acadèmia pugui funcionar d’aquesta manera, però no és factible a secundària.

La vida social: el menjador

Un dels moments més importants del dia és l’hora del dinar. Els alumnes d’ESO (1r a 3r) s’han de quedar obligatòriament a dinar mentre que els alumnes de l’últim curs ho fan dies alterns i els de batxillerat només han de compartir l’esmorzar. Entre els objectius d’aquesta trobada hi ha: l’aprenentatge del dinar en comunitat, l’assumpció de càrrecs, el control de la dieta dels alumnes i el gaudi social.

Els alumnes seuen per taules de 8 al capdavant de les quals hi ha l’anomenat cap de taula que reparteix el dinar entre els companys. Els torns es reparteixen per setmanes. El cap de taula surt 10 minuts abans de l’última classe per parar les taules i servir el menjar. Abans, però, d’iniciar el menjar hi ha un parlament per part del tutor que recorda les novetats de la setmana i les notícies més importants. És pràcticament impossible que pugui parlar. Solen trigar entre 10 i 15 minuts per callar, temps que no disposen després per gaudir al jardí (pati).

Hi ha peculiaritats d’aquesta escola que no puc deixar de comentar. La primera és que tota la fruita, i això ho va estipular el fundador, s’ha de pelar amb ganivet i forquilla. És indispensable aprendre’n el més aviat possible. La taronja, la mandarina o, fins i tot, el plàtan, cal pelar-los adequadament abans d’ingerir-los. A més a més, cal dinar amb el tovalló a les cames i eixugar-se els llavis abans i després de beure aigua.

Certament aquestes pràctiques són relatives a un estatus social que pretén marcar un caràcter en els alumnes. Certament, pelar la fruita amb coberts és, al meu entendre, una sobirana collonada, però no ho és el fet que els alumnes hagin d’aprendre a parar i desparar, a repartir el menjar i a dinar correctament i de manera saludable. El menjar és francament molt bo i, si bé és cert que no sempre agrada als alumnes, especialment quan hi ha verdura, els ajuda a controlar el pes. De fet, i és un aspecte que em crida molt l’atenció, aquests alumnes no presenten problemes d’obesitat preocupants. Ho reconeixen fins i tot les infermeres que cada any venen a fer-los la revisió mèdica.

Moment en què el cap de taula reparteix el dinar.