Ja des d’un primer moment vaig poder apreciar com la realitat a l’aula havia canviat de forma abrupta des que jo vaig deixar la secundària. El comportament del docent a l’aula (sobretot en etapa ESO) és molt diferent d’anys enrere.

Aquesta particularitat es va fer evident en una de les assignatures optatives de 4t d’ESO, anomenada “Cultura Humanística”. És cert que es tracta d’una assignatura optativa, que es dirigeix a aquells alumnes que pretenen escollir el batxillerat humanístic o social, i no tant a tot el gruix d’alumnes del curs, però la forma de plantejar-la ja resulta molt diferent.

Des del centre es va plantejar aquesta assignatura amb l’objectiu de potenciar el treball autònom i grupal de cara a construir diferents productes finals al llarg del curs. D’aquesta manera, no es tracta del fet que el docent realitzi la classe amb teoria humanística, sinó que són els alumnes els qui guien el contingut.

Per exemple, durant el primer trimestre, el projecte ha estat relacionat amb la figura del “foc”. A partir d’aquesta paraula tan genèrica, el docent ha guiat els alumnes a tractar el foc des de diferents perspectives (social, artística, psicològica, mitològica, literària…) i eren els mateixos alumnes els que anaven formant un mapa conjunt de tots aquells conceptes que es podien extreure d’una sola paraula. L’objectiu final era que cadascun dels alumnes havia de crear una peça per exposar en un mural final conjunt. Un cop els alumnes van acabar la seva aportació al conjunt del mural, vam poder valorar que la participació havia estat (en un grau o un altre) del 100% dels alumnes. Tots havien participat en el producte final oferint els seus coneixements sobre el concepte del foc des de la mirada que havien escollit a partir del mapa mental conjunt.

Aquest resultat final em va fer reflexionar sobre aquesta forma d’organitzar l’assignatura i els avantatges que comporta.

En primer lloc, vaig veure que tots els alumnes escollien temes que els era de cert interès i que per això la participació era tan alta. No limitava els continguts únicament a la branca de la literatura, per exemple, sinó que els alumnes podien tractar-lo de forma més global, més social, i dirigir el coneixement cap a diferents àmbits. A més, vaig reflexionar sobre l’actitud del docent a l’aula. L’interès el posaven els alumnes i el docent guiava la conversa entre ells a mode que anessin descobrint per ells mateixos els diferents enfocaments que podien donar al mateix concepte. No només amb això, l’aplicació del mapa mental conjunt els ofereix una nova eina d’organització del coneixement i els ajuda a poder encarar altres situacions d’aprenentatge amb noves tècniques que poden ser molt útils.

Parlant amb la tutora, comentava que aquesta assignatura es va començar a plantejar tot just fa un parell d’anys, i que cada any han anat reorganitzant-la a partir dels resultats que han anat obtenint quant a participació dels alumnes i el coneixement que els ha aportat l’assignatura. Aquest fet m’ha fet ser conscient de la rellevància que té pels docents el fet de reflexionar constantment sobre la seva figura. Potser un pot pensar que ha fet una bona feina i que un 90% de participació dels alumnes està bé (que sempre hi ha algú que no vol fer res), però la reflexió i el replantejament de certs aspectes fugint de l’immobilisme i la comoditat, pot comportar una millora substancial i que aquest 90% passi a ser el 100%.