INICI DEL DIARI

Competència: Reconèixer la normativa i l’organització institucional del sistema educatiu i els models de millora de la qualitat amb aplicació als centres d’ensenyament.

Competència: Analitzar l’organització i el funcionament del centre per coordinar l’orientació, personal, acadèmica i professional de l’alumnat en col·laboració amb els membres de la comunitat escolar.

Escric aquestes primeres ratlles del diari assegut al bus que em du cap cap a casa després de passar el primer dia al centre de pràctiques, l’Escola Garbí Pere Vergés de Badalona. L’institut-escola que he triat per fer l’estada és un centre concertat que obrí l’any 1968 com a segona escola de la Fundació Escoles Garbí Pere Vergés. La primera escola, a Esplugues de Llobregat, s’hi obri tres anys abans amb el nom de Garbí, nom que prové de la revista escolar de l’antiga Escola del Mar. Després del bombardeig feixista, l’escola quedà destruïda i, si bé Vergés en fundà una altra a Barcelona, pocs anys abans de la mort, tot aprofitant l’obertura del règim, n’obrí dues més amb un projecte pedagògic propi i innovador per a l’època.

En aquesta primera entrada del diari d’aprenentatge, voldria esmentar breument les particularitats de l’escola, d’una banda, i, de l’altra, el rol que com a estudiant observador vaig adquirint. Em proposo acostar-me a aquesta reflexió sobre l’acció professional del professor per tal d’adquirir, de mica en mica i amb el pas del temps, l’habitus reflexiu.

Particularitats de l’escola

D’entrada, val a dir que l’escola és força estranya tant pel que fa al projecte com pel funcionament habitual del centre. La sensació inicial és de pèrdua i de caos general. Per començar, l’escola es divideix en etapes, tres, que conformen els estadis evolutius i maduratius dels infants. És per això que la reunió inicial ha estat a tres bandes: amb la Marina, directora de l’Etapa 1; l’Anna, directora de l’Etapa 2 i, la Marisol, directora de l’Etapa 3. Cadascuna d’elles ha intervingut a la reunió per resumir el projecte pedagògic del centre, que jo sintetitzaré en els punts següents: projecte propi amb un fort arrelament de la vida social; metodologia pròpia amb un gran interès pel treball per projectes i una avaluació per criteris basada en unes finalitats i un model pedagògic inspirat en els valors (pensar, sentir i estimar) del centre. És aviat, potser, per formar-me’n una opinió, però tot apunta que quan hi ha una estructura coral de comandament a l’escola, les decisions es prenen de forma consensuada i es rebaixa el poder i l’arbitrarietat del director clàssic.

A primera vista, sobta l’estètica de l’escola. És probablement el que m’ha captivat més l’atenció de tota la jornada. No es tracta de l’institut públic de maons de terracota guixats, taules verdes individuals plenes de forats i tarima de professor de 10 cm en què jo estudiava. En aquest cas, el Garbí és un centre extremadament net, amb aules petites, de tres parets blanques immaculades i una de envidrada que dona al jardí, amb noms per cada classe (Marina, Camins, Eneida, Xaloc, Odissea, Mare Nostrum, Billy Holliday, Valentina Tereixkhova…), amb vistes al mar i amb un jardí immens de 19.755 m² . De fet, les taules no són individuals, sinó grupals, en forma d’illa, amb 5 o 6 alumnes per taula a l’ESO i 8 al Batxillerat, i les cadires són de rodetes. Vulgues no vulgues, m’ha sortit de dins l’ànima de la meva tutora de 1r i 2n d’ESO que s’esverava en veure el desordre de l’aula quan hi havia tantes taules juntes. Certament es nota que treballen millor així en tasques col·laboratives i en projectes de llarga durada, però la sensació és de caos absolut. El soroll de la classe és espantós i costa concentrar-se en les tasques. No hi ha crits a l’ordre ni aturades fins que es faci silenci. Al contrari, hi ha una xerrameca contínua que resulta fins i tot incòmoda.

El motiu pel qual els alumnes seuen en cadires de rodetes és, segons m’explica la directora, perquè ha quedat demostrat que quan l’alumne es mou mentre aprèn, s’hi concentra més i es troba més còmode a l’aula que no pas amb una cadira fixa. M’agradaria creure-m’ho si no fos perquè els professor del departament en què m’he instal·lat m’han avisat que això no és cert i, tal com sospitava, els nens juguen i es mouen de punta a punta de la classe amb la cadira. El que és cert és que la distribució per illes facilita la cooperació entre alumnes, però dificulta les classes magistrals de batxillerat, que es pretenen que siguin mínimes. Tanmateix els professors breguen contínuament perquè tornin les taules individuals, si més no, a l’última etapa.

El rol d’observant

Val a dir que, en el cas dels alumnes, m’han acollit amb més confiança del que m’esperava. La majoria no tenen pèls a la llengua per criticar tot allò que no suporten de l’assignatura. En general, em diuen els alumnes de Marina (3r) amb qui sec, es troben contents, però cansats i que voldrien fer classes més pràctiques. Quan els demano què fan ara mateix, m’expliquen que fa setmanes que treballen les funcions del llenguatge i que, en uns dies, en tindran l’examen juntament amb una comprensió lectora. Un examen que faran en línia. M’imagino que es fa així perquè el professor corregeixi menys.

En aquest sentit, tinc una sensació de privilegi i de responsabilitat incòmodes. D’una banda, noto que els alumnes s’obren més del normal, la qual cosa és atribuïble a una escola familiar i oberta, però també perquè no em coneixen, no els avaluo i, per tant, poden comunicar-se amb mi lliurement. D’altra banda, em sento part del mobiliari de la classe, un rol que no m’acaba d’escaure gaire. Faig veure que anoto a la llibreta perquè els alumnes es pensin que només miro la mentora, la Glòria, però en realitat estic pendent de les converses que tenen a classe, del seu comportament a l’aula, de com treballen i com ho deixen de fer. És curiós com les noies de 3r són les qui menys contesten la professora. Fan feina, amb la major de les desganes possibles, però la fan. En canvi els nois, amb l’excepció d’un parell o tres, triguen el doble a començar la feina i acabar-la. Certament els nois es distreuen més que les noies i, probablement, segons el que m’explica la mentora, es tracti del moment maduratiu dels nois que es troba en plena voràgine.